Hi ha una qüestió, després de les eleccions d’aquest diumenge, que ningú, ni tan sols el simpatitzant socialista més recalcitrant, hauria de discutir. L’intent de convertir la repetició electoral en un plebiscit sobre la viabilitat d’un govern en solitari del PSOE ha fracassat rotundament. Al contrari, el que ara tenim és una còpia degenerada dels resultats anteriors, un nou daltabaix en què el pessimisme de la intel·ligència apunta a les costelles del maltret optimisme de la voluntat.

Sánchez buscava el suport popular per a forçar, ara sí, l’abstenció de PP i Ciutadans, que farien el cor fort, davant ‘la greu situació generada per la barbàrie independentista’ (sic), donant suport amb el seu silenci ‘l’única eixida factible’, un mal necessari. Es tractava de posar en pràctica la versió espanyola de la Gran Coalició dels partits sistèmics (a Espanya, constitucionalistes). Però aquesta via necessitava la participació d’un tercer, Ciutadans, sense el qual la credibilitat bipartidista torna a la senda de la crisi de representació (‘PSOE, PP, la misma mierda es’). La condemna democràtica a la insignificança política dels de Rivera evidencia les dificultats del sistema polític espanyol per a recompensar-se gatopardiànament (allò que tot canvie perquè tot continue igual’), encimbellant un desagradable company de viatge, Vox, que impedeix malgrat tot amb la seua sola presència que hui totes les mirades apunten als responsables del bloqueig. Cadascú tindrà les seues, però hem de reconéixer que, a més poder, més responsabilitat.

Què li passa a Espanya?, es pregunta hui tothom, el New York Times i les xiques de primer de Batxillerat a la porta de l’institut. La resposta és ben complexa i caldria tant de temps que excedeix les possibilitats dels qui escriuen; per això començàvem proposant un consens social mínim pel que fa a la repetició electoral, la inoportunitat del moment i el despropòsit que suposa el resultat. No és poca cosa. Sols hem de fixar-nos en la caiguda de la participació, concentrada bàsicament en les forces progressistes, per a adonar-nos que, tot i les insistències, aquest no és un país malalt de feixisme, insolidari i irracional. El que sí que creix és el cansament, la desafecció i el pur cabreig; també ho fan els escons de la ultradreta, per descomptat, però en menor mesura el seu percentatge de vot (del 10 al 15%). Espanya no s’ha omplit de fatxes, ni tampoc els fatxes han eixit de l’armari de la història on els va recloure la Transició, segons resa el credo oficial. Estem, això sí, immerses en un procés imparable d’enviliment social, provocat per les raneres incessants d’una crisi que no ha acabat per a la immensa majoria, una crisi que s’assembla més a hores d’ara a una nova forma de normalitat, davant la qual bé faríem d’esforçar-nos i posar més remei que nom.

Això és precisament el bloqueig, un símptoma més que un esdeveniment polític que s’explique per si mateix. Com a símptoma, és una manifestació d’una cosa més important que no donar la cara, encara que ho vegem cada dia en els nostres precaritzats llocs de treball o en uns serveis públics cada vegada més degradats. Obrirem aquesta etapa política, etapa que dura ja més d’una dècada, sobre l’evidència d’una distància abismal entre la immensa majoria de la societat i les seues institucions de representació. Tot allò que era sòlid, parafrasejant el vell tòpic marxista, es va esvair en l’aire, fins i tot la idea d’Espanya com a unitat política de diversitats i d’una societat que, almenys idealment, no deixava ningú pel camí. Però hui ja tots som frontera: Espanya buidada vs. Ciutat global, Estat vs. Catalunya, errejonistes vs. pablistes… ad infinitum. Com evitar que de la fragmentació del vot emergisca una tanca plena de concertines en forma de vets entre les esquerres? Com eixir del replegament identitari en temps de negació de l’adversari polític? Quin model de societat oposarem al monstre hiperexcloent de l’extrema dreta?

Fins ara, totes eixes preguntes ens duen, a Espanya, a un atzucac amb dues direccions aparents: o restauració bipartidista o contrareforma neofranquista. Sobra dir que la tensió entre totes dues amenaça de generar un híbrid funcional a l’oligarquia econòmica, la nacional però també la global, un model hispà de democràcia il·liberal que s’obri pas per tants països del nostre voltant. Per això, la vertadera alternativa passa per una eixida del bloqueig no sols ràpida, sinó sòlida, i que sols és possible en termes de justícia social i de reconeixement de la diversitat constitutiva d’aquest país de països. Tota la resta, pegats, noves eleccions i, potser, aliment de la bèstia negra.