Quan una dona com jo arriba a la relaxada rutina de la tercera edat i escriu articles sobre el seu poble i dóna la seua visió de la llengua, la neteja o el teatre, no sap mai si la seua faena obté algun fruit. També és cert que aquestes reflexions personals no tenen cap pretensió i que em costa mesos pensar-les i redactar-les. L’escriptura, de vegades, es barreja amb pensaments com ara ‘diumenge aniré a la platja i el sol serà d’eixos que et deixa espatarrada de gust’. Servidora escriu sense massa pretensions. Primer en paper, després amb l’ordinador. Faig l’esborrany al mateix temps que pense ‘demà l’aplec de gegants. No m’ho perdré’. Finalment, acabe recorrent a observar certs comportaments socials que et donen la possibilitat d’entreveure què passa amb el teu esperit crític, què passa amb la cabuderia d’estar escrivint –amb molta dificultat i amb l’ajut de Gisela que em repassa les errades (gràcies) i normativitza el meu valencià de poble– en defensa del que crec: la llibertat d’expressió.

Sembla ser, i això m’omple de goig i d’alegria, que a alguna persona de l’oposició i a d’altres representants de l’Ajuntament d’Ontinyent, no els agrada massa que escriga. El PSOE més ranci i retrògrad ja mostra la seua cara clarament i dirigeix la ira antipluralista contra ‘eixa que escriu al Vilaweb’, eixa que ‘és una dona impertinent’. I com s’ha materialitzat tal ofensiva? Doncs a cop d’acusacions estúpides, amb elucubracions de qui es creu un agent avispat i no arriba ni a l’altura de l’Inspector Gadget. Sense gaire trellat, poc d’olfacte i amb molt mala intenció. Encara com, que fan pseudo-política municipal i no han de resoldre cap crim, perquè tindrien el cos a casa i no el veurien! No entenc la dèria dels polítics -i té igual de quin partit siguen- per impedir l’expressió lliure de les persones. N’hi ha –de polítics–  que s’expressen a casa ballant una coneguda cançó d’una cantant amb acordió, i ningú els ho prohibeix! I vinga Pajaritos por aquí, pajaritos por allá! I torna-li la trompa al xic! I no és bonic expressar-se lliurement? No hi ha diners per pagar això. Així que ho dic ben alt: encantada de ser dona i impertinent.

El lector d’aquesta humil columneta es demanarà per què plantege ara aquest tema: doncs per la senzilla raó que la llibertat d’expressió està en un risc de desaparició seriós. A Ontinyent, un poc més encara, ja que si et queixes que no arriba l’ajuda a la dependència de la iaia resulta que els de tal plataforma estan polititzats. Per no parlar de l’hospital. Polititzat. Si el que reclames és salvar el territori va i resulta que eixa plataforma no vol salvar ningú. Si és una associació veïnal que es queixa de les pràctiques municipals autoritàries i els canvis de sentit: fotre que també està polititzada, l’associació. Si alguna dona pensa que els polítics encausats no haurien d’exercir temporalment les seues funcions, compte perquè eixa persona està polititzada. Si vols escriure per expressar la teua opinió lliure, aleshores eres una vella indiscreta: dis-ho baixet i que no s’escolte perquè també estàs polititzada i eres una dona impertinent i una mala ciutadana. Aquesta manera d’entendre la discrepància i la pluralitat és un monument a la ineptitud dels qui diuen que ens representen.

Clar, d’impertinència i de mala educació en saben molt ells. Com a mostra un botó: solament cal recordar la vergonyosa escena que va produir en el concert de festes, un succés que es comentava àvidament entre la joventut del poble i que prompte va arribar als roglets que es fan al mercat del dilluns. Una regidora que, al crit de ‘jo sóc l’autoritat, jo sóc l’ajuntament’ es colava per entrar a saludar als Secretos per davant d’una filera de ciutadans que feien cua més de quaranta minuts per a poder veure’ls. Impertinència i nepotisme de bancal. És la mostra de la impertinència d’aquelles representants que haurien de llegir més la història de La Ventafocs: a les dotze de la nit el carruatge torna a ser una carabassa, els cavalls elegants són novament rates, i l’opulència i el poder s’evaeix com si fóra pols. I llavors, l’encanteri de La Ventafocs desapareix. Com acostumen a dir els milennials, he fet spoiler. I no del conte que coneix tot lo món, sinó de La Ventafocs que arribarà a maig de 2019.

Em ve al cap que cal recordar el gran poeta ontinyentí David Mira i Gramatge –que tant m’agrada de llegir en la tardor asseguda a la pèrgola rodejada del meu gos rateret valencià–, qui en els seus escrits destaca la frase de Joan Fuster ‘sigueu impertinents, sigueu-ho sempre’, en contestació a la qual, dic ‘encantada de ser-ho’.