Isabel-Clara Simó entrevistada a l’Ubi Thunnus Fremit

Recuperem una conversa de Clara Guerola amb l'escriptora alcoiana publicada en 1996 en aquella revista

VilaWeb
Redacció
21.02.2017 - 21:46
Actualització: 21.02.2017 - 22:46

Amb motiu del lliurament dilluns a l’alcoiana Isabel-Clara Simó del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, recuperem una entrevista publicada l’any 1996 en la revista ‘Ubi Thunnus Fremit (Allà on brama la tonyina)’.

Clara Guerola va aprofitar una conferència de l’escriptora a l’institut Josep Segrelles d’Albaida per trobar-se amb l’escriptora i mantindre amb ella una conversa que es va publicar en el segon número d’aquella revista editada a l’Olleria.

Entre altres temes, Isabel-Clara Simó parlà de les relacions entre el País Valencià i el Principat de Catalunya, assegurant que «la mateixa Constitució i els mitjans de comunicació vetllen perquè no ens reunim». Per a l’escriptora «A Catalunya hi ha diferents tòpics sobre els valencians i, per tant, sobre els escriptors. Creuen que som grollers i malparlats, cosa que a mi m’ha anat força bé perquè, quan em cataloguen d’escriptora grollera, m’escude en el fet de ser valenciana i així em deixen passar certes coses que a una altra no li deixarien passar.
«També es donen algunes simplificacions fomentades pels mitjans de comunicació, com l’antic anticatalanisme valencià que allà dalt s’emet molt sovint i que en realitat són quatre gats, encara que quatre gats poderosos i que controlen els mitjans de comunicació.
«Altrament Catalunya ha sigut, no covarda, però sí massa prudent en tota la problemàtica social, política sobretot, lingüística al País Valencià. Jo crec que aquesta abstenció en la batalla de València s’ha produït per respecte i també per un excés de prudència. Quan ho comentes amb catalans es defensen en què és un tema molt delicat, però és que, massa sovint, els valencians ens hem sentit molt sols rei-vindicant les coses més elementals, els drets humans més elementals com ho són els drets lingüístics. Mai no han dit ni una parauleta».

Una altra de les qüestions tractades, i respostes amb més interés per l’autora, fou la literatura feta per les dones.

«D’entrada, d’obstacles, avui en dia, no n’hi ha cap. Ja ha passat època en què escriure era vergonyós per a una dona i t’havies d’amagar amb pseudònims. Sí que n’hi ha, però, d’inconvenients: com es llegirà el teu llibre, ja que aquest sempre es llegirà, facis què facis, com un llibre escrit per una dona, és a dir, com una secció femenina de la literatura. «Després s’espera que hi haja sentimentalisme, cosa que no és certa. Les grans escriptores catalanes, cas de la Mercè Rodoreda o la Víctor Català, no són precisament sentimentals ans més aviat prou bèsties i crues, sense ni mig ni cap punt sentimental. Però trenques tots els esquemes del lector en cas d’ésser dona i no presentar certa tendresa en la teua obra.
«Parlar de literatura femenina és molt complicat perquè no saps a què es refereixen: literatura consumida per les dones? Literatura en la que els personatges són bàsicament femenins? Literatura que planteja problemes de dones o literatura escrita per dones? Els problemes són quatre i els quatre diferents. Normalment hi ha una confusió brutal.
«Jo sóc de les qui no sabem si hi ha o no hi ha un registre femení, però jo no l’he sabut trobar. Sóc de les que defensen que no hi ha una literatura específicament femenina. Que les dones podem escriure en tots els registres, que no hi ha un registre només de dona, el que sí que hi ha és una voluntat, de vegades explícita i legítima, d’escriure des d’una mirada de dona que és un gènere com un altre però que no vol dir que només estem capacitades per escriure històries d’amor. Podem escriure de tot el que ens vinga en gana, sense la casella de per ser dona haver d’escriure novel·les d’amor, domèstiques i sentimentals. Podem escriure sobre geografia, antropologia, viatges, aventures… Els objectius han d’ésser literaris, i dintre hi caben tota una sèrie de problemes i de preocupacions, també els de les dones, però no com un tancament del món amb greuges sols de dona; de la mateixa manera com els negres no haurien d’escriure tan sols de problemes racials, perquè al cap i a la fi tan sols seria una literatura esquerdada. Aquesta òptica retallada la té un públic i uns lectors mal acostumats. I açò sí que et condiciona perquè et sens incompresa».

Entrevista completa: punxeu sobre les imatges.

 

Vídeo del lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Discurs Isabel-Clara Simó por vilawebtv

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes