Ja no es tracta de dretes ni d’esquerres

Honorable president Puig: ja no es tracta de dretes o esquerres, sinó de la Sagrada Unidad de España. La monolítica, la centralista, l’excloent, la uniforme…, la d’ells, és clar.

Fa poc, el govern que vosté presideix en representació del poble valencià va rebre una humiliació indignant, cínica, insultant per part del Sr. Montoro, en d’eixa Espanya: ‘Els valencians sou uns plorons que només sabeu queixar-vos i demanar’ li va amollar.

Quina indecència més prepotent i barroera davant tot el que ens han fet, portant-nos a la fallida econòmica, mafiosament corruptes sense límits, impunes, sense complexos ni vergonya, omplint-se les butxaques la gran part de representants seus a casa nostra. Robant-nos, dopats en les eleccions, titelles dels poders afins perpetuant-se mútuament al ‘xollo’; al ‘xollo’ extractiu, històric de la nostra economia, del nostre treball, sang, suor i llàgrimes. I no a preus de 4, de 6 ni de 8 euros l’hora, sinó a sac, sense mesura, a milions i milions d’euros, a cabassaes, com si els arrancaren de la paret, no de les persones, no dels valencians (pobrets, tan dòcils i assimilats: precisament, és clar), fidels comparses incondicionals.

Vull sintetitzar, però em costa, arran la seua actitud: què està pensant davant tot el que ens aboquen, agenollat ara i sempre davant un PSOE tan nefast per a nosaltres com el PP? No de franc està tenint contestació dins el seu partit. I, per fi, m’alegra. Perquè el PP va de cara i (malauradament) no enganya. Però el PSOE, als valencians…, ai! No sent com una ganivetada per l’esquena? Que tant s’hi val, uns com altres, per als nostres interessos? Que ens tenen seus, en propietat de la seua Espanya extractiva a casa nostra?

No, per a nosaltres ja no es tracta d’esquerres o de dretes, sinó de ser o no ser ‘DE’ eixa Espanya. Quina ocasió d’or, per conducte seu, hem perdut els valencians de dignificar-nos solidaritzant-nos amb Catalunya davant tot el que allí està passant! Ni a vosté ni a Mónica Oltra els calia desplegar la quatribarrada, i menys l’estelada, mostrant indicis il·legals. Ni demanar urnes i referèndums per a nosaltres. Ni exposar-se davant la brutalitat sense escrúpols dels policies espanyols, enardits pel Sr. Rajoy i el missatge de Felipe VI, espentats tots dos per una Espanya i espanyols per ells mateixos enardits. Un Felipe VI emulant tics de trista memòria a casa nostra d’avantpassats seus. No, no els calia res de tot això.

Però no. Vostés, honorablement responsables, políticament correctes, s’arrengleren al costat de l’Espanya del PSOE i del PP invocant ‘la llei, la normalitat i l’ordre constitucional’ per tal que ‘res no es trenque’ (ni canvie). Quines paraules i continguts més bonics!: llei, normalitat, ordre… De qui? Per a qui?: guerra de Successió, guerra civil, batalles de València i molts etcèteres entremig.

Només calia solidaritzar-se amb ells més enllà de condemnar les brutals, injustes agressions: reclamant democràcia, llibertat i dret de decidir per a un poble que tan cívica, assenyada, pacífica i honestament l’està conquerint contra la barbàrie, ús i abús d’un poder dictatorial que fins i tot empresona, no els seus innombrables delinqüents, sinó persones honestes, exemplars. Tot per, pacíficament, defensar els seus drets, discrepàncies i conviccions polítiques; per justificar-se inventant enemics, per sentir-se amenaçats davant les seues demandes de justícia i llibertat.

Estem farts de pors, de tantes pors acumulades, per acció o omissió, davant el nostre botxí. I no, vostés no són d’alterar l’ordre constitucional. Enhorabona! Les nostres cadenes vénen de tant lluny que sota la pols acumulada amb què estan cobertes ja arrelen i floreixen cada dia més, amb el seu ajut, les flors de la derrota, de l’oblit i la indiferència de tot un poble.

Els nostres veïns i germans també, balears, ja estan adonant-se, prenent consciència, tenint-ho clar i proclamant: ‘La nostra situació encara és pitjor que la de Catalunya. Què fem?’. I vosté, president, no té res a dir al respecte? Naturalment que sí: vosté ja està ufanant-se que, amb tota probabilitat, abans d’acabar l’any tindrem millor tractament fiscal: l’Amo, després de tot, ens premiarà per tal que seguim fent bondat, unes molletes més del nostre pa. Molt em fa pensar (a vosté, no?) que serà, en part, gràcies al que està passant al Principat.

I per acabar, unes opinions en forma de reflexió. Em sent crític davant vostés com a governants d’aquest poble valencià tan estimat, sens dubte, no sols per mi sinó per tots els ciutadans que el configurem. Cadascú a la nostra manera, amb major o menor consciència de pertinença a uns valors propis, a una llengua i cultura diferenciada pròpia, ni millor ni pitjor que altres però que, sent nostra, ha de ser procurada i defensada amenaçada com està. En perill creixent, galopant, de ser substituïda, de fer-la prescindible, ja no sols pels que venint d’altres indrets no senten cap necessitat d’integrar-se (ni se’ls demana) quan, sobretot, som els propis valencians qui, mancats d’una autoestima tan poc cultivada i valorada, els transferim la pròpia dignitat com a poble, no contra ningú, sinó en favor nostre, cedint-los el pas i tots els seients que calguen, inconscients, submisos, alienats, la major part de les voltes, fins i tot sense necessitat ni de ser requerits. No sense humiliants excepcions que, normalment, no calen. És l’assumpció d’una trista irregularitat normativitzada.

És per tot això que, en allò que som i ens passa, estem condicionats històricament precisament pel qui ‘nostra amistat i estima, mercenàriament procura’. Davant la qual cosa..?

Sóc crític amb vostés, també, per voluntat i desig que encerten governant i desperten tanta consciència adormida, fent que ens adonem que el País Valencià, tant de dretes com d’esquerres, és important que siga nostre, amb tots els propis defectes i virtuts, foragitant per sempre més l’Imperio sofert. Per la qual cosa considere necessari fer una última observació: vostés, sent oposició al govern espanyol, no són de cantar el Cara al Sol ni Para ofrendar nuevas glorias a España. I allí ben bé que ho saben. Tanmateix, del nostre pecat en trauen virtut, ells, fent-nos, paradoxalment, servir de model davant els catalans: igual que Catalunya ho va ser per als bascos en el seu moment. I fa temps que em pregunte: quina serà la nostra deriva?