José de Cuero Caicedo, un bisbe independentista

Josep Miquel Bausset
13.03.2016 - 01:38
Actualització: 13.03.2016 - 02:38
VilaWeb

Només fa uns dies, l’arquebisbe de València deia que cap partit polític no pot representar d’una manera exclusiva l’opció per l’Evangeli. I l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, en la mateixa línia que el cardenal Cañizares, deia recentment que ‘no hi ha cap partit polític catòlic’. Afortunadament. I és així: cap opció política no es pot arrogar l’exclusiva de l’Evangeli. És per això que el cardenal Tarancon, durant la Transició, i amb molt bon criteri, s’oposà a la creació d’un partit polític confessional (una mena de Democràcia Cristiana) que representara els catòlics espanyols. Per això els cristians, com a seguidors de Jesús de Natzaret, vivim la nostra fe amb una plena llibertat pel que respecta a les diverses opcions polítiques i també a les formes d’Estat.

Es pot ser cristià i independentista? O espanyolista? És evident que en la professió de fe, en el Credo que resem els diumenges, no hi ha cap referència concreta a la forma d’Estat. Els cristians creiem en Déu Pare, en Jesucrist, en l’Esperit Sant, en l’Església. Però no en una forma explícita d’Estat, que per això mateix no constitueix cap dogma.

La prova d’això (una més) la tenim en el bisbe equatorià, José de Cuero y Caicedo, capdavanter de la independència colonial de l’Equador. Va ser fa unes setmanes quan les restes d’aquest bisbe independentista van ser repatriades des del Perú i dipositades a la catedral metropolitana de Quito, al costat de les restes del mariscal Antonio José de Sucre i a les del coronel Carlos Montúfar, dos dels herois de la pàtria.

El bisbe José de Cuero, nascut a Cali el 1735, va jugar un paper molt important durant l’anomenat Primer Crit d’Independència, el 10 d’agost de 1809, quan els ciutadans de Quito es revoltaren contra la corona espanyola per proclamar la independència, tot i que aquest primer intent va fracassar. Aquest primer Crit d’Independència, segons els historiadors, va ser com un assaig del que més tard seria el procés d’independència colonial d’Amèrica. El moviment independentista, encapçalat pel bisbe José de Cuero, va ser derrotat i les autoritats van decidir de deportar el bisbe a Espanya per a ser jutjat. Es va morir el 10 de desembre de 1815.

El bisbe José de Cuero, perseguit i jutjat, es va mantenir al costat dels independentistes equatorians. Va presidir una segona Junta de Govern entre desembre de 1811 i novembre de 1812, i per això mateix és considerat el primer president de l’Estat de Quito, que en 1830 es va convertir en l’Equador.

Per això, el bisbe José de Cuero és un exemple de com els cristians podem decidir amb llibertat la forma d’Estat, sense que ens veiem obligatòriament, en el cas de l’Estat espanyol, a ser unionistes o independentistes, perquè tant una opció com l’altra són perfectament lícites. I per això mateix, ni és pecat ser independentista ni tampoc no ho és ser partidari de la unitat d’Espanya.

El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en el seu llibre ‘Ser independentista no és cap pecat’, argumenta aquesta posició, perfectament defensable i moralment lícita, sempre que es faça des de la democràcia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes