Josep Garcia Richart

«Richart va ser un home discret, en segon pla, sempre a l’ombra, ‘subterrani’»

Josep Miquel Bausset
28.05.2016 - 23:05
VilaWeb

Discretament, sense fer soroll, tal i com va viure, el 19 de novembre de l’any passat es va morir a Polinyà de Xúquer Josep Garcia Richart, molt amic de Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Iborra, del P. Espasa i de mon pare.   

Josep Garcia Richart (que visqué molts anys al número 14 del carrer d’Alboraia de València, al mateix edifici on hi vivia Ventura) va nàixer a Xàtiva el 7 de gener de 1929. Aviat se’n va anar a viure a València, on hi va fer els estudis de batxiller a l’Acadèmia Sant Tomàs de Villanueva, on va conèixer Andreu Alfaro, qui era condeixeble del seu germà Arcadi. Aquesta amistat amb Alfaro, Ventura, Fuster, Espasa, Iborra i amb mon pare, va durar tota la vida. De fet, Josep Garcia Richart era l’últim dels supervivents d’aquell grup d’amics tan entranyables. I és que, com m’ha comentat la seua germana Elena, ‘els amics van ser molt importants en la seua vida’. Richart, com era anomenat col·loquialment, va conèixer Ventura l’any 1948 o 1949 i un any després conegué Fuster a l’Hogar Juvenil, del carrer de la Pau.

Després del batxillerat, acabat amb Premi Extraordinari, va estudiar Dret a la Universitat de València, al carrer de la Nau, i va fer oposicions al Cos Jurídic d’Intervenció Militar. Josep Garcia va estar destinat a Madrid, Jaca, Sevilla i finalment València. Quan faltaven pocs dies per ‘ascendir a coronel, va demanar la baixa, en primer lloc per acompanyar els meus pares, ja majors, que vivien sols, i en segon perquè no estava molt d’acord amb les decisions del seu superior’, com m’ha dit la seua germana.

Elena Garcia Richart defineix el seu germà com ‘una persona amant de la seua família, dels seus amics i dels qui no ho eren tant però el coneixien’. I és que Richart ‘ajudava tot aquell qui el necessitava, amb els seus consells, sempre savis, i econòmicament (moltes vegades sense devolució)’. Richart va ser un home discret, en segon pla, sempre a l’ombra, ‘subterrani’, ‘patint amb els qui patien i sent feliç amb els qui ho eren’.

Ara s’està preparant, per poder ser editada, la seua correspondència amb Josep Iborra i la seua obra poètica, uns textos d’una gran bellesa.

Vaig mantindre amb Josep Garcia Richart una correspondència, fruit de l’amistat i de l’afecte mutus. Les seues cartes expressen la seua estima pel País i pels amics. Així, en una carta de desembre de 2007, l’amic Richart agraïa la meua felicitació de Nadal, i expressava, amb ‘unes paraules d’un escriptor català, no jove ja, però tampoc vell, i gens sospitós de ser un “carca”’, un pensament que ell portava molt a dins: ‘Abans, la iconografia clàssica era un valor de canvi cultural. Ara això no passa, perquè la gent culta la desconeix. I no només la grecollatina, sinó la cristiana. I si es desconeix la tradició cristiana no hi ha elements per a entendre la tradició cultural occidental’. L’amic Richart afirmava que ‘Té, això, tota la raó’. I afegia encara: ‘No hi ha massa motius per a l’esperança. Però si més no, sempre en tindré un: el Jesucrist de l’Evangeli. No me’n calen més’. I acabava la carta desitjant-me ‘el millor, sincerament’.

En una altra carta del 16 de març de 2008, Richart em comentava: ‘L’entrevista del vostre Abat a El País no la coneixia  (per prescripció mèdica fa anys que no llegesc El País) i la bona impressió que em va causar’. Richart també denunciava ‘la lamentable nota de la Conferència Episcopal espanyola’ en relació a la unitat d’Espanya, assenyalant, amb bon humor, que ‘l’Església d’aquests senyors m’és estranya, no és la meua Església’. I per això em deia: ‘Tu tens raons fermes i sòlides per a l’optimisme. Jo desitjaria compartir-lo, però són moltes les coses que me’l fan trontollar’. I encara seguia així: ‘si religiosament sóc alguna cosa, sóc cristià. Un cristianisme una mica especial i segurament equivocat per massa personal’. En el mateix text, Richart lamentava la mort de l’Abat Cassià: ‘La seua mort m’ha dolgut i m’ha entristit. Per a mi era un referent. I és que, a banda de la seua personalitat, tan potent per si sola, el que representava, Montserrat, és tot un símbol de moltes coses’. Richart deia també: ‘Tot el que surt de Montserrat té una significació especial, fins i tot més allà del fet religiós. Si més no, per a mi. Mai me n’he sentit decebut’. I em feia una mena de confidència: ‘Tinc una petita imatge de la Moreneta doblement estimada per mi: me la va comprar i regalar Joan Fuster’. Richart expressava les ganes de vindre a Montserrat, ‘però és difícil que hi vinga, i cada dia ho és més’. Finalment acabava la carta demanant-me que no el tractara de vostè: ‘M’agradaria que no em tractasses de vostè. Tens un exemple ben a prop: el teu pare i jo sempre ens hem tractat de tu, tot i la diferència d’edat entre ell i jo’.

El desembre de 2011 em desitjava ‘Sant Nadal’. I amb tristesa, protestava per la impossibilitat de veure TV3, on ‘seguia les misses de Montserrat. Ara m’he d’aguantar i esperar que algú, o alguns, recobre l’enteniment.

En una nova carta del 4 de juny de 2012, l’endemà de la mort de mon pare, Richart començava la seua carta justificant ‘la meua absència en les exèquies del teu pare’, ja que li dolia que jo ho haguera ‘atribuït a una negligència, que seria inexcusable, per la meua part’. Richart va saber la mort de mon pare per Joana, la dona de Josep Iborra. Richart volia vindre a l’enterrament de mon pare i per això li va telefonar a Doro Baleguer ‘per veure si hi havia alguna possibilitat d’anar-hi. M’ha dit que ell no hi anava, que tenia l’ànim tan decaigut que es veia sense forces per anar-hi’. I afegia encara: ‘De la mort del teu pare, què podré dir-te que done testimoni del que ara sent? Et diré que amb ell ha mort també el món que ha estat el meu, el nostre, al llarg de la meua vida. Amb ell se’n va l’últim amic que em quedava i em deixa tot sol. Fins ara, en els moments de decaïment, de desànim, sempre em quedava Bausset, l’amic fidel, l’home fort, el mestre en tantes coses. I ara, a qui acudiré? A qui acudiran els qui tenien el privilegi de gaudir de la seua amistat?’. Richart acabava així la seua carta: ‘Josep Miquel, creu-me si et dic que els sentiments que ara teniu les teues germanes i tu són els meus. No puc pensar d’altra manera’.

Uns dies després, el 22 de juny, Richart em tornava a escriure després que jo li diguera que comprenia perfectament que no haguera pogut vindre a l’enterrament de mon pare. Li comentava també l’afecte que mon pare sentia per ell i per Fuster, Ventura, Iborra o Doro Balaguer. I Richart em deia: ‘Que el teu pare m’estimava, no en tenia dubte, i això era motiu d’orgull per a mi. I crec que aquest orgull no es donava sols amb mi, sinó amb tots els nostres amics, els d’ell i els meus’. Richart feia referència a un article que ell havia escrit el 2003 per a la revista del Centre de Lectura de Reus, titulat: ‘Bausset-Fuster: dos apunts d’una amistat’. I em deia: ‘El dossier era per Fuster, però ara m’adone que en el meu paper el “protagonista” era el teu pare. Allà quedava ben explícit el que pensava d’ell’. I acabava així: ‘Ara ho repetiria amb el plus d’emoció pel fet que ja no hi és entre nosaltres. Josep: el teu pare era l’últim amic d’aquell grup inicial que formàvem uns pocs. Ara m’he quedat ben sol. Tots se n’han anat i quede sols jo.’

El 19 de gener de 2013 m’escrivia per desitjar-me bon Nadal, ja que ‘per una sèrie de circumstàncies no et vaig agrair en el moment oportú la teua felicitació nadalenca’. També expressava ‘la meua enyorança per aquella puntual tarja que jo i els amics rebíem en aquestes dates’, en referència a la felicitació que cada any els enviava mon pare.

En aquesta mateixa carta expressava la seua preocupació pel llibre ‘La tertúlia de Joan Fuster’, on ‘de la primera a l’última pàgina va ple d’errors, omissions i afirmacions gratuïtes’. Segons Richart, aquest llibre donava ‘una visió errònia d’aquest aspecte fusterià’. Com que era ‘l’últim supervivent, per desgràcia, d’aquella tertúlia’, volia precisar ‘moltes coses que al llibret es diuen’, en una carta a la revista Serra d’Or, on havia aparegut una nota sobre aquesta obra.

El 5 de març de 2013 m’escrivia una carta llarga, per parlar-me del P. Espasa, ja que s’acostava el centenari del seu naixement (i jo volia fer un article per recordar-lo) i amb un poema que Richart va escriure en memòria de Josep Espasa que jo vaig reproduir en un article a La Veu del País Valencià.

L’última carta que tinc de l’amic Richart és del 18 de gener de l’any passat, on m’agraeix la meua felicitació de Nadal, i on em diu: ‘Moltes gràcies pel teu record nadalenc. És una data, t’assegure, en què Bausset és un cognom que sempre tinc present, i així serà mentre visca’. Em contava que abans de Nadal es va traslladar a Polinyà de Xúquer: ‘He entrat en la fase que no em permet viure sol a València, com fins ara. El meu estat actual fa que depenga ja dels altres. No estic passant-ho bé, però m’he de resignar. I he vingut on viu la meua única germana. En fi, no valen queixes’. Richart em donava la seua adreça a Polinyà i em deia: ‘Estigues bé i que la Moreneta ens empare a tots, que falta ens fa’. I s’acomiadava així: ‘Ací em tens pel que vullgues. Amb l’afecte de sempre, una abraçada’.

Richart ha estat un homenot, una persona discreta i sempre en segon pla, però imprescindible per conèixer la trajectòria de Fuster o de Ventura. Richart ha estat un amic fidel als seus amics i un lluitador incansable pel País Valencià.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes