(Text de la presentació del llibre ‘Ontinyent 1939-1969’ el 29 d’abril de 2017)

La història europea de la postguerra de 1945 va estar presidida per una majoritària corrent de ‘bona memòria’ de la violència sobre civils i dels crims dels diferents governs dictatorials a la qual va seguir la recuperació, des de la dècada dels 90, d’aquesta memòria incompleta a través de polítiques públiques de memòria. Alhora, la democràtica Europa de la postguerra es fonamentaria en els ideals (encara que mitificats) de la Resistència i de l’antifeixisme.

A Espanya es va desenvolupar una ‘bona memòria’ semblant durant la Transició, també fruit del context històric, dilatada en els governs successius amb una política pública de memòria que subratllava el mite fundacional d’una Transició ‘modèlica’ d’una dictadura a una democràcia que havia aconseguit la reconciliació nacional produïda per les violències de la Guerra Civil de la qual, teòricament, ‘tots en vam ser culpables’.

Però, al contrari que a Europa, a principis del segle XXI, sembla que encara no ha arribat el moment de revisar aquesta ‘bona memòria’ pel que, davant del sediment europeu de la Resistència, la democràcia espanyola es converteix en un regal de les elits, i no en una conquesta popular que ha ocasionat dolor i sofriment i que ha de ser defensada i ampliada.

Aquesta ‘bona memòria’ que ha oblidat conscientment les víctimes de la dictadura franquista, durant la guerra i la postguerra, i la resta de les seues conseqüències, és la causa principal que hui siguem tots i totes ací, ja que ha convertit el passat traumàtic de Guerra-Franquisme en un ‘passat que no passa’ i en un joc de memòries i desmemòries utilitzat políticament.

S’ha de recordar que la dictadura franquista va disposar d’una major claredat que l’actual democràcia sobre la necessitat d’una política pública de memòria històrica: la legitimitat de la Guerra Civil; la mitificació dels caiguts per Déu i per Espanya amb ‘llocs amb memòria’ com monuments, creus, rètols o noms de carrer; el reconeixement institucional; els incomptables beneficis fiscals i laborals per als franquistes i les seues famílies o la manipulació dels currículums escolars en què van socialitzar generacions d’alumnes.

En bona part aquesta excepcionalitat resulta del fet que les elits polítiques de la dreta espanyola, de manera majoritària, i, al contrari que les homònimes a Europa amb el feixisme o les dictadures col·laboracionistes com la França de Vichy, no han assumit una posició rotundament antifranquista.

Així, ens trobem que, per exemple, al maig de 2015, el PP d’Extremadura vetava una declaració institucional de reconeixement dels 270 extremenys confinats en camps nazis ja que la declaració precisava que eren ‘enemics de Franco i enemics de Hitler’. O el rebuig de la comtessa consort de Bornos [Esperanza Aguirre], Gran d’Espanya i comtessa consort de Murillo del canvi de denominació del madrileny carrer deComandante Zorita ja que aquest comandant ‘va ser el primer aviador espanyol que va trencar la barrera del so, és un militar admirat i no serà inclòs en els carrers sotmeses a revisió’. Sembla ser que no és rellevant que l’insigne comandant es revoltés contra el legítim govern republicà el juliol de 1936 i combatés juntament amb el molt democràtic règim nacionalsocialista alemany durant la II Guerra Mundial.

De manera global i amb els perills inherents a aquesta globalitat, la memòria històrica franquista continua exercint un important paper en visions amables de la dictadura franquista no necessàriament franquistes ni d’extrema dreta.

Breument, es podrien refondre en la següent argumentació:

  • La República va fracassar com a sistema parlamentari a causa de l’esquerra, especialment el Partit Socialista.
  • La inestabilitat i el caos van provocar la Guerra Civil, durant la qual es van produir en les respectives rereguardes simètrics actes violents i morts.
  • La dictadura resultant va tenir els seus excessos i errors, però gràcies a aquesta es va produir la modernització d’Espanya en els anys seixanta.
  • Gràcies a la Corona i les elits polítiques franquistes i de l’oposició, es va aconseguir una Transició modèlica i pacífica a la democràcia, durant la qual es va aconseguir la reconciliació nacional.
  • Remoure el passat suposa destruir la reconciliació i la Transició.

Es podria documentar aquesta argumentació amb innombrables declaracions, articles o estudis. Per exemple, segons la molt liberal bicomtessa consort [Esperanza Aguirre]:

‘La II República va ser un autèntic desastre per a Espanya i els espanyols (…)’ que va acabar provocant ‘una guerra salvatge’.

Omet, per raons de temps, les brillants aportacions teòriques de Bertín Osborne a aquesta interpretació.

D’aquesta manera, la ‘bona memòria’ desenvolupada durant la Transició ha generat una traumàtica desmemòria. Així s’entén que, encara el 2008, segons una enquesta del CIS:

  • A la pregunta: quin bàndol creu que va provocar més morts durant la Guerra Civil? El 35,9% responien que ‘els dos per igual’.
  • A la pregunta: qui creu que va ser el responsable principal que esclatés la Guerra Civil? Gairebé un 40% diu que ‘els dos per igual’.
  • I que un 58,2% considerés com ‘més aviat d’acord’ que el franquisme va tenir ‘coses bones i coses dolentes’.

Així les coses, més de la meitat dels entrevistats consideren que el franquisme va tenir ‘coses bones i coses dolentes’, encara que no és patrimoni exclusiu del nostre estat, és més que preocupant.

És ben cert que mai des de 1975 han cessat els decrets o lleis que establien reparacions econòmiques per als vençuts o per a grups de víctimes del franquisme, aprovades gairebé sempre per unanimitat parlamentària o la publicació d’articles de premsa, la celebració de congressos i jornades; exposicions o llibres i articles sobre aquests períodes.

No obstant això, mai es podrà reparar econòmicament al mateix nivell que els beneficis obtinguts pels vencedors, per no parlar de les seqüeles morals o psicològiques. Seguint Primo Levi, davant l’irreparable (el 18 de juliol i el franquisme) el perdó no té sentit, ni la venjança tampoc.

Alhora, hi ha un abisme social entre l’àmbit acadèmic i el coneixement històric, encara molt mitificat, de la ciutadania sobre el període a debat i, molt especialment, la ‘bona memòria’ ha aconseguit que la socialització en el sistema educatiu s’estiga realitzant, en bona part, a través d’uns llibres de text en els quals l’alumnat estudia la dictadura franquista com un aspecte més de la història conflictiva del segle XX espanyol, conseqüència d’una situació de guerra permanent que pot donar lloc a la deficient interpretació de l’alumnat del franquisme com la solució necessària davant d’un conflicte permanent que va enfrontar uns espanyols amb altres.

Per això, crec que és imprescindible iniciar la construcció d’una ‘memòria històrica’ ​​de la dictadura franquista a través, en primer lloc, del coneixement científic aportat per la història, com ho estan i estem fent des de fa dècades els meus sempre admirats Carmen Agulló, Joan Torró, Guillem Llin i Pep Gandia. En segon lloc, divulgant, com pretén fer aquesta publicació. En tercer lloc, a través de polítiques públiques però aquí és un camp per a la política.

Gràcies a la nostra ‘modèlica’ Transició, una bona part dels arxius de les direccions locals falangistes van desaparèixer, sobretot, i, especialment, els centenars de milers d’informes expedits per aquesta delegació falangista, una de les bases de l’extensa repressió franquista.

Tot i això, aquestes pàgines pretenen oferir una panoràmica general del franquisme a Ontinyent o des d’Ontinyent:

  • Les seues bases fundacionals com la repressió política, social, econòmica i cultural. Una violència que hem de recordar, es va construir de baix a dalt. A través de les denúncies de particulars. Un mecanisme aquest que ja es venia forjant des de la Guerra Civil. Des de la primavera de 1937, els valencians exiliats a Sant Sebastià o Saragossa havien obert un Servicio de Investigación y Responsabilidad que encoratjava la denúncia i delació.
  • ‘Cal tenir-ho tot preparat, per quan entrem a València. Envia’ns una relació de què et va passar a tu, del que vas veure, dels qui et van fer mal a tu o als teus amics. Si no saps els seus noms, doneu-nos els seus sobrenoms, les seues dades personals’.

És a dir, la violència no abandonaria mai, tot i que s’aniria transformant. Una violència que buscava castigar, però també controlar socialment els vençuts. Objectius que va aconseguir amb gran èxit.

Però també la dictadura franquista no s’explicaria sense que tinguem molt clar que va obtenir unes àmplies, i canviants, bases socials: falangistes, l’Església Catòlica, carlins, socialcatòlics, burgesia i classes mitjanes conservadores, delators, denunciants i els que van obtenir beneficis amb la victòria com els empresaris i els que van ocupar els llocs de treball arrabassats als vençuts.

  • Ara que és un tema, per desgràcia, mediàtic, caldria recordar que el franquisme va imposar una política econòmica, l’autarquia, els anys de l’estraperlo, basada en la corrupció general d’alcaldes, regidors, caps de Falange, governadors civils, autoritats de tot tipus que va condemnar a la misèria i a la fam gran part de la població espanyola i que està a la base de l’endarreriment productiu espanyol respecte al seu entorn europeu.

Repressió política i social, però també cultural a través de la censura i de la persecució de les cultures no castellanes, i de la vida privada a través d’una visió extremadament puritana de la religió i repressió econòmica. El franquisme va ser una exaltació de l’explotació laboral.

No s’ha volgut aturar la narració en els anys 50. Cal combatre la falsejada idea, tan estimada pels franquistes o per visions més o menys amables com la de la sèrie de TV Cuéntame, que la dictadura va acabar en els anys 50. Doncs no, va continuar al llarg dels anys 60 amb la persecució política, cultural i sindical.

M’agradaria destacar l’esplèndida selecció de fotografies. Crec que simplement a través d’elles es pot analitzar el franquisme i la introducció d’una bibliografia del franquisme a la comarca per a les persones que desitgen ampliar el seu coneixement sobre aquest període.

Finalment, i aprofitant la fertilitat de la historiografia comarcal i el nou clima polític des de les institucions públiques, crec que ha arribat el moment d’oferir un ‘Tots els noms’ de les víctimes de la dictadura franquista com a mínim a Ontinyent i de manera més ambiciosa a tota la comarca, una base prèvia per dignificar les seues vides com a exemple de patrimoni antidictatorial; per passar posteriorment a divulgar aquest patrimoni democràtic amb la participació no només d’historiadors i investigadors, sinó també d’associacions i d’institucions públiques.