La Caputxinada

Josep Miquel Bausset
06.03.2016 - 01:32
Actualització: 06.03.2016 - 02:32
VilaWeb

Durant la dictadura franquista van ser moltes les comunitats religioses que van acollir  i donar suport a l’anhel de llibertat de la societat catalana, i per això mateix esdevingueren llars defensores de la democràcia i dels drets humans.

Una d’aquestes comunitats capdavanteres en la lluita per la democràcia va ser la dels caputxins de Sarrià, on va tindre lloc l’anomenada Caputxinada. Va ser del 9 a l’11 de març de 1966, ara fa cinquanta anys, quan al voltant de 500 estudiants i intel·lectuals catalans (identificats amb la resistència cultural) es van reunir al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat i aprovar-ne els estatuts. Va ser el P. Joan Botam, Provincial dels Caputxins, qui els va acollir i qui va frenar la policia, encapçalada pel terrorífic comissari valencià Vicente Juan Creix, que volia acabar amb aquella reunió per la força.

El P. Botam es va enfrontar al Governador Civil franquista, Antonio Ibáñez, que volia que els entregara aquells estudiants encerclats al convent per la policia.

Al llibre, “Mirada de pau. Joan Botam, memòries”, el frare caputxí explica la conversa que tingué amb el Governador: ‘Jo vaig ser contundent: mire, li vaig dir, jo no compliré el que vostè em mana i no trauré aquesta gent del convent, perquè són els nostres hostes’.

El P. Joan Botam, un frare defensor de la llibertat, dels drets humans i dels drets nacionals de Catalunya, i que es va convertir en intermediari entre els tancats i la policia, es va encarar a les autoritats franquistes ‘per, en nom de la llibertat, protegir, no només la cinquantena de frares que vivien al convent, sinó també els 500 estudiants que teníem acollits’.

Davant aquella situació, Franco decidí en consell de ministres el desallotjament del recinte per la força, transgredint el Concordat amb la Santa Seu. Com recorda el P. Joan Botam, la policia va ‘entrar al convent amb violència’, i ‘els policies, porra en mà, identificaren tothom, en multaren uns quants i se n’emportaren molts a comissaria’.

El setge i el posterior assalt al convent amb que va acabar la Caputxinada va originar la redacció d’una carta de protesta per l’entrada violenta de la policia als caputxins de Sarrià. A més, els abats i els provincials dels Ordes Religiosos de Catalunya, van firmar un document per donar suport a l’acció d’aquest caputxí, defensor de la llibertat.

Des del diari Arriba i els altres mitjans del Movimiento, es va difamar la Caputxinada, però amb aquest gest del P. Botam, acollidor i en defensa de la llibertat, a Roma es van adonar que el que s’havia fet als caputxins de Sarrià ja havia passat abans a Itàlia, on els membres de la resistència també s’havien amagat en convents i esglésies. I tot i que el franquisme intentà expulsar de l’Estat el P. Joan Botam, no ho varen aconseguir.

Com explicava l’escriptora Montserrat Roig el 1976, deu anys després de la Caputxinada, ‘els tres dies de març (que va durar la tancada) van ser una illa de llibertat i de democràcia. Va ser la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por’. Montserrat Roig deia també: ‘la majoria de nosaltres teníem vint anys i unes ganes boges de “tindre”, de tindre alguna cosa pròpia, la nostra habitació pròpia en un país que no sabíem de qui era. Vam conviure amb els caputxins de Sarrià, descobrírem la seua generositat, la seua alegria, la seua senzillesa, la seua austeritat’. Montserrat Roig recordava també la relació amb algun caputxí, ja ancià, ‘que havia sabut traduir l’ensenyament d’aquell revolucionari renaixentista que va ser Francesc d’Assís’. En el seu text de 1976, a propòsit de la Caputxinada, Montserrat Roig recordava les vivències d’aquells dies de març d’ara fa cinquanta anys, uns fets que ‘els assetjadors no podrien entendre, perquè tenien un altre llenguatge, el de la força, mentre que nosaltres volíem, amb el nostre pobre bagatge, implantar el llenguatge del diàleg i de la raó’.

Les detencions i les tortures dels estudiants després de la Caputxinada van originar una manifestació de protesta d’uns cent capellans, que van anar des de la catedral de Barcelona a la comissaria de la Via Laietana, i que van ser tractats a colps per la policia. Fins i tot alguns d’ells van ser condemnats a presó.

L’Església Catalana, durant la dictadura i pel seu compromís amb la llibertat i la democràcia, es va enfrontar al franquisme amb la Caputxinada, un fet que anà precedit d’una altra acció de protesta, com va ser la fundació de CCOO, el 20 de novembre de 1964 a l’església de Sant Medir de Barcelona.

Després de la Caputxinada, l’Església Catalana va continuar el seu compromís amb la llibertat, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el 1970, en protesta pel judici de Burgos, la fundació de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí, també de Barcelona o també a la parròquia de Sant Medir, la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball de Catalunya. Per això mateix cal reconèixer el paper de l’Església Catalana durant la lluita antifranquista, per la seua tasca a favor de la llibertat, i pel seu compromís amb la democràcia i amb els drets humans i nacionals.

Enmig d’un ambient dominat pel nacionalcatolicisme, l’Església Catalana, i d’una manera particular les congregacions religioses i els cristians de base, van apostar, a la llum del Concili Vaticà II, per l’aggiornamento, i per la independència de l’Església respecte de l’Estat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes