Així s’expressava l’arquebisbe de València Antonio Cañizares en l’homilia de la missa que presidí a la catedral el 9 d’Octubre.

És veritat que la fe no ha d’oposar-se a les cultures dels pobles. I per això, sobretot després del Vaticà II, les llengües vernacles han passat a formar part de la litúrgia de l’Església. Però també cal tindre en compte que moltes vegades les llengües dels pobles han estat arraconades, com en la ‘conquesta’ d’Amèrica, on els indígenes van ser castellanitzats i la religió adoptà, en aquelles terres, la llengua castellana.

Al País Valencià, a excepció del bisbat de Tortosa, on la nostra llengua és utilitzada amb normalitat a l’Església, els altres bisbats continuen, després de més de cinquanta anys del Concili (que demanava la utilització de les llengües vernacles), excloent el valencià a l’Església.

En ple segle XXI, els cristians valencians no podem celebrar la nostra fe en valencià, ja que ens veiem obligats a deixar la nostra llengua a les portes dels temples.

Fa uns mesos, l’arquebisbe de Sant Jaume de Compostel·la, Julián Barrio, expressava el seu reconeixement pel gallec, i deia: ‘El gallego es una lengua que se ama y se utiliza con normalidad’ (Religión Digital, 4 de febrer de 2018). Així el bisbe Barrio reconeixia la importància d’aquesta llengua en la litúrgia i en la catequesi a l’Església de Galícia.

Quina diferència tan gran entre la jerarquia gallega i la de l’Església del País Valencià, que és capaç de celebrar la missa en llatí, en xinés o en filipí (i evidentment en castellà) però no en valencià. I és que d’una part del món a l’altra, l’Església valora, acull i utilitza les llengües de les comunitats cristianes que serveix. A tot el món, menys al País Valencià.

Els mitjans de comunicació de València informaven que la comunitat xinesa catòlica de València (una de les més nombroses a Espanya), amb 500 fidels, s’aplega per celebrar la nostra fe a la parròquia de Sant Valer, al barri de Russafa, i també a la de Santa Anna, a Mestalla. És tan important aquesta comunitat cristiana d’origen xinès, que fins i tot tenen un assistent religiós nomenat per l’arquebisbe de València. Aquest prevere que serveix aquestes dues comunitats cristianes, segons declarava a Religión Digital el 12 de juny de 2017, té com a objectiu ‘guardar la nostra identitat però també l’obertura i integració dels fidels xinesos en la vida parroquial i en l’Església local’. O més recentment també la comunitat cristiana de llengua àrab celebra la fe a l’església de Sant Pau de Benimaclet.

És encoratjador (i molt bonic) que, seguint l’esperit de la Pentecosta, les comunitats cristianes puguen expressar-se en les seues llengües. Però en totes. Sense excloure’n cap. I ací hi ha la qüestió sobre el valencià a l’Església, una situació inèdita en qualsevol cultura, llevat de la nostra, que els nostres bisbes continuen aparcant o congelant, per tal que els cristians valencians, a diferència dels xinesos, dels àrabs, dels filipins o dels llatinoamericans que viuen al nostre país, no puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua.

Si a Galícia s’utilitza amb tota naturalitat el gallec a l’Església, com també s’utilitza el basc a Euskadi i a Navarra i el castellà a les diòcesis amb aquesta llengua i el català a les diòcesis amb seu a Catalunya i a les Balears, per què el valencià, que entra als temples del nord del nostre país, pertanyents a la diòcesi de Tortosa, no pot entrar a les esglésies i ermites de la Vall d’Albaida, la Costera, de l’Alcoià, de la Ribera, de la Plana Baixa, de l’Horta, del Comtat, del Camp de Morvedre, de la Marina Baixa o del Baix Vinalopó?

Quan l’any 1960 el ministre franquista Manuel Fraga volgué vendre les meravelles del turisme espanyol a Europa, s’inventà l’eslògan ‘Spain is different’. Al pas que anem, els bisbes valencians, per l’animadversió que tenen a la nostra llengua, també posaran en pràctica un eslògan infame: ‘El País Valencià (ells dirien la Comunidad Valenciana) es diferente‘. O no tant, ja que renunciant a la nostra llengua i marginant-la per complet, com fa des de sempre la jerarquia valenciana, els bisbes valencians estan assimilant el País Valencia ‘a los usos y costumbres de Castilla’. Així ens consideren súbdits, sotmesos al poder i ens animen a ‘ofrendar nuevas glorias a España‘.