La fotografia que sobra

No sóc aficionat al ciclisme, ni seguidor de les grans competicions que oscil·len entre l’esport quasibé extrem i l’aparador rodant de marques comercials amb pressupostos generosos. Un circ, el de les grans proves com la Vuelta a España, d’esportistes al límit pedalant darrere de productes de consum.

Potser és inevitable que siga així per arribar al nivell d’espectacle colossal que sovint s’hi mostra. I això no lleva gens de mèrit als corredors, que han de deixar-se la salut en uns pedals tan competitius que en ocasions han d’esforçar-se, també, per fugir de la temptació de l’ajuda química per no quedar fora de joc.

Aquests dies hi ha hagut un cert comboi per ací per una etapa que ha travessat la comarca. N’he vist imatges quan ja s’havia acabat, i he de reconéixer que n’hi havia de ben vistoses, amb unes perspectivas que mostraven paisatges urbans i silvestres dignes d’admirar. Imagine que és això a què es referien ajuntaments i Diputació quan asseguraven que el pas de la prova es podia convertir en un reclam turístic per a la zona, i hi han dedicat alegrement esforços i proselitisme.

Si acaba funcionant, benvinguts siguen aquests esforços. Però uns i altra haurien de mirar d’incloure l’any vinent, si hi volen tornar, una condició per evitar un numeret. Perquè en un moment es tiren per terra polítiques d’igualtat de la dona que crec que fan de manera sincera: hi ha fotografies, rituals, que no calen, que sobren. Ningú no sabia que passaria?