La inclusa en el segle XVIII

La inclusa és l’edifici al qual arribaven milers de criatures que havien estat exposades en qualsevol lloc pels seus pares o parents, o deixades en el torn que solia tindre la institució que tan bé afavoria l’anonimat i tranquil·litzava consciències. Era el punt d’arribada per a aquests xiquets abandonats.

Encara que en algunes ciutats funcionaven les cases d’expòsits a partir del segle XVI -com és el cas de València- sostingudes per l’Església, la caritat privada o els poders públics, és en la segona meitat del segle XVIII quan el desenvolupament de la institució adquireix grans proporcions. Es creen centres nous, s’amplien els ja existents i, d’acord amb la mentalitat intervencionista del moment, la participació dels poders públics es fa més activa i present.

En aquesta centúria, el poder polític va legislar i va prendre mesures que denoten el canvi de pensament, i va desenvolupar unes polítiques que responien als principis il·lustrats, això és, com atendre i educar els xiquets expòsits amb la finalitat de poder comptar amb una mà d’obra abundant, i va facilitar els mitjans per a convertir-la en qualificada, capaç de desenvolupar i fer créixer el país. Aquest pensament il·lustrat defensava que l’assistència pública havia de convertir pobres, desheretats, bordets, rebutjats… en subjectes “útils, lleials i productius”.

El moment més important d’aquestes reformes, quan se’n consoliden unes i en comencen unes altres, es produeix durant el regnat de Carles III (1759-1788). D’entre totes les Reials Ordes destaque:

1. Reial orde del 2 juny de 1788: s’insta els administradors de les cases d’expòsits a advertir els pares que acullen a aquests xiquets que els han de donar educació i ensenyar-los un ofici útil.

2. Reial decret de 1794: ser expòsit no havia de ser un estigma per a aquestes criatures que tenien dret de rebre una educació, es prohibia d’exercir tractes vexatoris sobre ells i es castigava els incompliments de l’ordre.

3. Reial Cèdula de Carles IV, d’11 de desembre de 1796: s’ordenava als arquebisbes, bisbes i abats que dividiren els seus territoris en demarcacions i hi construïren cases d’expòsits, de manera que s’evitara l’amuntegament en les existents i els llargs recorreguts entre els punts d’eixida i la recepció.

Una vegada més, les lleis s’acaten, però no es compleixen. En els llibres de registres van quedar reflectits al llarg de la centúria casos de maltractament i abusos, tant abans de la publicació de les reials cèdules com després.

En la segona meitat del segle XVIII, a causa dels abandons, l’etiologia dels quals estudiarem més detingudament en un altre apartat, les borderies de tot el país estaven saturades. Augmenten molt més els percentatges d’abandons de xiquets que no els de naixements, no sols a Espanya sinó també a Europa. Alan Forrest en The French Revolution and the Poor assenyala que en el segle XVIII l’abandó de xiquets era un esdeveniment normal en les vides dels pobres, perquè l’aclaparadora pobresa i els anys de mala collita ho feien necessari. S’assumia tàcitament que milers de xiquets havien de ser abandonats cada any. Ara bé, afirmar que la pobresa i les seues conseqüències són les úniques responsables de la superpoblació de les cases seria simplificar un fenomen amb nombrosos tentacles, i oblidar que estem en el segle XVIII, en el qual es produeix un canvi, una evolució en la mentalitat de l’època.

Els Il·lustrats, alguns d’ells grans analistes i pensadors, van deixar escrit en els seus raonaments que a la pobresa i misèria caldria unir la relaxació dels sans costums i l’augment del llibertinatge, totes dues causes influïdes per la difusió de les idees filosòfiques, entre moltes més. Si en Les Enfants-Trouvés, hospital parisenc que atenia xiquets abandonats, el 1679 es van registrar 1670, 312 xiquets, cent anys més tard en van ser 7.676.

En la inclusa de Pamplona, en el quinquenni 1711-1715, van entrar 623 xiquets; en la mateixa inclusa, durant el quinquenni 1796-1800, foren 1.056 criatures. La inclusa de València no es va quedar arrere: dels 18.755 expòsits registrats en el segle XVII, 224 dels quals eren valldalbaidins, es va passar a 27.659 registres en el segle XVIII, dels quals 612 xiquets procedien de la Vall.

Les xifres espanten. L’estudi és lent, i esperem que clarificador.