La llei del menor, de Ian McEwan

Recomanació de les biblioteques públiques d'Ontinyent

VilaWeb
Fernando Lliso
23.04.2017 - 11:04
Actualització: 23.04.2017 - 13:04

Ja fa més de 40 anys que Ian McEwan, escriptor anglés nascut en 1948, va publicar la seua primera col·lecció de relats, First Love, Last Rites (1975). En aquests 40 anys s’ha convertit en un clàssic en vida, en un dels escriptors contemporanis més llegits i que publica amb major regularitat, autor d’una obra que comprén ja tretze novel·les, dos llibres de relats i dues obres per al públic més jove. Pertany a una generació brillant en la producció de narrativa, la coneguda com a generació Granta (en referència a la selecció d’escriptors que va fer la revista literària del mateix nom en 1983), a la qual pertanyen entre altres McEwan, Martin Amis o Julian Barnes. Algunes de les seues novel·les han estat adaptades al cinema.

El lector que s’acosta a McEwan ha de saber que s’enfronta a un escriptor amè, cordial i còmode en les formes, agradable en la lectura. Però al mateix temps és implacable en el camp de les idees, ens endinsa en les preocupacions, anhels, interrogants i desacords d’una societat tibant, en desassossec. Els seus arguments ens semblen a primera vista intranscendents, fins i tot banals. Dins una normalitat sorprenent en el tractament dels assumptes més procaços, normalment causats per un error o un malentès, la seua prosa ens porta a conèixer els aspectes que preocupen de debò l’ésser humà, els que el fan sentir-se viu, els que el fan palpitar.

La Llei del menor és l’última novel·la publicada per Ian McEwan. Ens presenta una història central i algunes de secundàries, en certa manera dependents de la primera: l’argument gira entorn de la decisió d’una magistrada anglesa sobre un assumpte que afecta un menor, concretament una transfusió de sang. I ací apareixen els temes que articulen una qüestió no resolta per la nostra societat, malgrat la bioètica, la legislació i l’existència de serveis administratius dedicats específicament a la protecció dels menors o dels desprotegits. La protagonista, la jutge Fiona Maye, es veurà immersa en una història d’imprevisibles conseqüències. Sap que ha d’optar per la protecció dels interessos del menor, respectant al mateix temps les lleis en vigor en el seu país i tenint en compte la societat, la família i la comunitat religiosa a la qual pertany Adam Henry, un jove amb una sensibilitat fora del comú. En conjunt, massa per a l’ésser humà que descobrim sota la toga, una dona que viu una crisi en el seu matrimoni que li farà discernir entre allò prescindible i allò necessari, entre l’aparença i la  realitat.

Ian McEwan enfronta el lector amb qüestions tan inquietants per a la nostra ben pensant societat com ara són si ha de respectar-se la decisió d’un menor i la seua família en temes que posen en perill la pròpia vida, la preeminència de les creences particulars sobre les acceptades majoritàriament, el dret que assisteix l’estat a immiscuir-se en la vida dels ciutadans… Fiona Maye, ho vulga o no, representa el poder omnipresent de l’administració pública en els països occidentals, i les seues decisions poden produir conseqüències no desitjades per tercers, fins i tot en un pla afectiu. Per contra, la seua vida privada presenta les febleses de qualsevol persona que s’endinsa en la maduresa sabent que tot el que ve l’acostarà més a la decadència física que acompanya la segona meitat de les nostres vides.

No estem, per tant, davant trames apassionants, ni històries rocambolesques: hi ha vida, quotidiana, barrejada amb els temes de sempre, amor i vida (o el seu negatiu, mort). Però McEwan aconsegueix que ens interesse el que té el llibre de novel·la de judicis, i que ens interessem (sorprenentment) per com administren justícia en el Regne Unit, o per l’esdevenir d’una parella que comença a conèixer-se massa com són Fiona i Jack, però també per Adam i per la seua família, Testimonis de Jehovà en un segle que pretén haver deixat arrere Déu i la religió però que posa de manifest les mancances que apareixen en el pla ètic i afectiu. McEwan no proposa solucions, no ens acosta a una posició determinada. El seu estil ha estst sempre el de posar un espill davant les nostres vides, de les propostes ja se n’encarregaran uns altres. Però, i aquesta és la part més feble de la proposta literària de l’escriptor anglès, qui s’encarregarà en aquesta societat contemporània nostra de construir, d’edificar, de proposar una societat que siga acollidora de la diversitat, meresca el respecte dels ciutadans, i il·lusione prou com per a sentir-se’n partícips les generacions que s’hi incorporen? No és, segurament, la tasca d’un narrador. És una quefer tan essencial que li correspon a un poeta, capaç d’alçar un bastiment suficientment fort i atractiu, i que alhora garantisca la possibilitat de viure com a éssers humans, quasi res! Mentrestant, necessitem escriptors com McEwan que posen el seu focus sobre una societat en la qual conviuen forces en tensió sense que endevinem encara quina d’elles acabarà vencent, encara que la seua recomanació per a afrontar l’existència siga de poc alè: un tímid carpe diem al qual de moment només hi pot accedir una minoria benestant que pot permetre’s el luxe de triar. Poca cosa per a tan gran cruïlla.

 

Títol: La llei del menor
Autor: Ian McEwan
Editorial Anagrama (Col·lecció Llibres Anagrama)
Traducció: Albert Torrescasana
Any d’edició: 2015
192 pàgines

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €