La Magdalena

Text del llibret de la Festa de la Magdalena 2018

Francesc Mompó i Valls
Francesc Mompó i Valls
12.07.2018 - 17:05
Actualització: 12.07.2018 - 19:05
VilaWeb

Txist, txist… ei… ací dalt.

Fa tants segles que m’acomode a la freda solitud de la pedra que ja no sé com estendre el cos sobre aquesta màgica verticalitat sense baixar amb vosaltres. Faria el mateix que tirara cap al Ravalet o que enfilara cap a la Casa la Vila. Ningú ja no em veu. Ni tan sols em mira. Passeu pel davant, fins i tot alguns de vosaltres m’hi entreu per qualsevol dels dos portams que us oferesc, però no em veieu. Romanc ací sola en un univers petri envoltada de mascarons. Us contemple i em contemple. Em mire els putti que revolen i, quan ningú no els veu, d’amagat de la raó, em somriuen. Aquests angelets són les vostres il·lusions empedreïdes. Però també hi ha les harpies que sotgen. Què seria del negre sense el blanc o del tot sense el res? És el magma de l’alè. Les forces d’un atzar sempre capriciós. Aquestes aus d’urpes esmolades, plenes de bellesa, sempre a l’aguait del rapte. Una dialèctica permanent, circular, inestable perquè mai no deixes d’interrogar-ho tot, de replantejar-ho tot. Tot t’ho furtaran, tot et serà permés. La carn esdevindrà pedra i la pedra serà carn.

Txist, txist… ei… ací dalt.

Angelets i harpies pels voltants. Tot un univers pedrenc. Tot un univers de sensacions permanents. La vida. I jo enmig. La dona. La mare. L’amant. L’origen. Del mineral en faig un tel que insinue el meu cos. Res no es pot resistir a la sensualitat. Ningú no s’hi resistí. La metonímia d’uns peus nus i el misteri d’una mirada extravagant. Recolze el cap sobre la mà dreta i amb l’esquerra assenyale la pàgina de la vida. Però no mireu. No alceu el cap. Només passeu pel davant, i algun de vosaltres entreu per aquests portams de pilastres toscanes i de columnes jòniques i corínties. Us he vist la vida i us he vist la mort. La llàgrima isolada i el somriure de vori. El soroll d’un padrí pollós/ ha parit un gos/ les cames curtes/ i el cul punxonós… i el silenci compungit dels adéus. Pantocràtor d’aquesta Olleria tribal he anunciat el llostrejar dels ulls i l’omega de la carn. Tòtem oblidat en la verticalitat de la pedra. Sol, ombra i pluja esgolant-se’m pel cos. Presència i absència dels orígens.

Txist, txist… ei… ací dalt.

I el soroll i el color neguen carrer i vorera. I sobre les lloses del replanell de l’entrada comencen a amuntegar-se les persones. Saragüells llistats de blanc i vi sobre les espardenyes de veteta. I faixa negra, llarga i ajustadíssima faixa negra on la crònica servava petaca i navalla; i ara es fa necessària per a salvaguardar columna i renyons i on poder falcar els peu per ascendir cap al cel. I eixa camisa folgada que balla entre el bordeus i el lila que fa d’estendard d’aquests ollerians fidels a la terra. I el soroll esdevé silenci d’on sorgeix l’essència. Les primeres notes de la muixeranga s’aboquen a les dolçaines acompanyades dels batecs del tabalet. I s’apinyen de germanor i de sang. I els cossos es prenyen de solidaritat per estiregassar-se cap amunt. I un home és dos i és deu i és vint. I creix i és més alt que cap home. I creix i creix i s’eleva cercant el cel. I damunt de tots, com una pedra preciosa, l’enxaneta encimbella èxit i esforç. I abans d’arredonir el castell, abans de posar-se cap per avall i potes en l’aire, abans de fer la figuereta, pedra i aire es miren als ulls. Ens mirem. Ala, fletxa, descrèdit de la gravetat. Pedra, imatge, crida tel·lúrica de la sensualitat. Ens mirem. I només en aquest instant somric. Somric només per a aquell que saben veure’m.

Txist, txist… ei… ací dalt.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies