De menut anava, de tant en tant, amb els meus amics de Cocentaina a les vores humides del riu Serpis. Allà sempre havíem d’entretenir-nos uns minuts estirant les tiges més grosses dels joncs, dels juncs que dèiem nosaltres. Ens lligàvem la part més alta del junc a la mà i estiràvem ben fort cap amunt. Les tiges grosses costaven més d’arrancar, però eren també les més madures, les que tenien al final una bona arrel blanca, grossa i sucosa, d’un sabor un poc dolç. Ens afartàvem sense por que ens feren mal de ventre, perquè no ens havia passat mai res. Els més querosos n’arrancàvem de dos en dos, jo un d’ells, però en comprovar que costava fer molt d’esforç i que els dos juncs ens deixaven marcades ratlles roges a les mans, ho deixàvem estar i seguíem estirant les tiges d’una a una, que era més fàcil i, sobretot, més productiu. Després d’haver-nos empassat la deliciosa collita de les tiges de junc, mampreníem l’aventura que tocara aquell dia. Cada vesprada una aventura: sí, és clar, llavors no teníem ‘pantalles’, ni deures!

Ja de major, evoque aquelles menjades infantils de juncs cada volta que llig la famosa metàfora de Ramon Muntaner de ‘La mata de Jonc’, famosa només per als que ens dediquem encara, ai, a allò tan complicat de les llengües minoritzades, evidentment. Doncs això, Ramon Muntaner va escriure un dia:

‘I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà’.

Ramon Muntaner i la seua metàfora ens vénen a la memòria cada volta que els Tribunals de Justícia (o del que siga) dicta una altra sentència condemnatòria per a fer callar aquells que fem equilibrismes perquè la nostra llengua no perda més parlants, ni més escrivents, ni més lectors, ni més… Aquests Tribunals de Justícia (o de la neoinquisició) no viuen a ponent, que els tenim instal·lats a perpetuïtat a les nostres terres, per a desgràcia dels fidels.

I ben espavilats com sou, ja sabreu que la mata de jonc de la metàfora representa la llengua catalana, i cada junc per separat les formes particulars de la llengua que parlem en cadascun dels nostres petits països.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.