Josep Miquel Bausset

Aquest dissabte dia 9, a la parròquia de Benimodo, es va celebrar la missa d’enterrament de Didín Puig. Va ser el comiat que donaren els amics i els veïns d’aquesta dona extraordinària, abans de ser enterrada.

Com que el capellà que hi ha a Benimodo és llatinoamericà i la missa hauria estat en castellà, les meues germanes em telefonaren per veure si podia localitzar algun capellà amic que diguera la missa en valencià. Al final, i com un miracle, un capellà de Carlet pogué celebrar dignament la missa en la nostra llengua .

El que hauria estat paradoxal (o no tant, coneixent la jerarquia valenciana), és que la missa d’enterrament de Didín a Benimodo (no a Sogorb, Aiora o Énguera) haguera estat en castellà. El prevere llatinoamericà que hi ha a Benimodo ha estat enviat per l’arquebisbat, tot i que els nostres bisbes saben que aquesta vila de la Ribera Alta és un poble valencianoparlant. Per això em pregunte, els bisbes valencians haurien enviat a Requena, Bicorp o Andilla un prevere anglès o francès que no sabera castellà? Segur que li haurien exigit abans d’anar a aquests pobles, que aprenguera castellà. Però els bisbes valencians no tenen cap sensibilitat per la nostra llengua i per això no demanen que els capellans (i els seminaristes), per raons pastorals (i culturals) aprenguen valencià. Els bisbes continuen considerant el valencià una llengua de segona, que no cal saber per exercir el ministeri pastoral en un poble valencianoparlant. Cosa que, evidentment, no passa quan es tracta del castellà.

En el seu viatge a Mèxic, del 12 al 18 de febrer de 2016, el papa Francesc va anar a  Chipas, d’on va ser bisbe Samuel Ruiz i allí va presidir una missa amb la presència de les llengües indígenes, vives en aquella zona. Anomenat col·loquialment Tatic, el bisbe Samuel, al principi no tenia cap sensibilitat per les llengües dels cristians de Chiapas. I és que Mèxic, com el País Valencià, tampoc no tenia cap consciència identitària, ja que els indígenes van ser marginats i tractats pels conqueridors espanyols com un apèndix molest que calia eliminar. La mirada homogeneïtzadora dels espanyols no va tindre mai en compte les cultures autòctones, que els colonitzadors van intentar dissoldre. Però poquet a poquet el bisbe Samuel va entendre que no és el pastor qui ha de fer canviar de llengua el poble, sinó que el pastor de la comunitat ha d’utilitzar la llengua dels cristians que ha de servir.

Per defendre la cultura indígena, el 1992, els bisbes llatinoamericans reunits a Santo Domingo van proclamar amb valentia que Colom no havia dut Déu a bord de la Santa Maria, la Pinta i la Niña, sinó que Déu ja era present als camins dels hòmens d’aquells països, afirmant també que ‘l’Evangeli ha d’esdevenir cultura.’

Com el bisbe Samuel o com el papa Francesc, l’Església Valenciana hauria d’utilitzar el valencià per servir la comunitat que té encomanada. I ho hauria de fer per raons pastorals, tal com recomana la resolució 117 del Plan Diocesano de Pastoral, aprovat l’octubre de 2016, tot i que dos anys llargs després de l’aprovació, sembla que s’haja oblidat. Aquesta resolució 117 demana ‘fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. Però més de dos anys després d’aprovar-se el Plan Diocesano de Pastoral, encara no tenim ni els llibres litúrgics ni les misses en valencià.

Els capellans llatinoamericans destinats als pobles valencianoparlants haurien de fer l’esforç de parlar la llengua dels cristians que han de servir. De la mateixa manera que els bisbes exigirien que un capellà anglès destinat a Requena parlara castellà.

Fa unes setmanes, l’arquebisbat de València organitzà un curs per a capellans estrangers residents a l’arxidiòcesi. Estic segur que no es va tractar el tema del valencià, ja que els nostres bisbes es mostren indiferents a la llengua de Sant Vicent Ferrer.

I amb tot, els bisbes valencians haurien de saber que l’Evangeli s’ha d’encarnar en la realitat de cada poble, per fer possible un nou Pentecostès, on la diversitat de llengües manifeste la universalitat de la fe. Però els bisbes valencians continuen ignorant la llengua de Sant Vicent Ferrer.