La riuada

A banda del cable elèctric, els rentaplats tenen dos tubs que els uneixen al món. Un, que és com un cordó umbilical, corrugat i macilent, el connecta a una aixeta especial mitjançant una rosca impermeable. L’altre, més gros i abnegat, uneix l’aparell amb el desaigüe a través d’una unió simple que l’encasta a pressió a un altre tub en forma de con truncat. Els processos que es desenvolupen al seu interior parteixen d’un principi simple: l’electrodomèstic s’ompli amb la vaixella i la coberteria emprada durant el dia i que, preferiblement, ha d’estar lliure de restes que pogueren donar pistes sobre què s’ha menjat. També s’han d’assegurar els nivells de detergent, abrillantador i sal. I per últim, s’ha de triar el programa desitjat perquè la màquina comence a treballar.

El meu era un rentaplats prou modern, digital, amb un panell ple de llumetes roges que emetien el mateix so que fa una gota de rosada quan cau per tal d’indicar que s’havia tocat un dels botons tàctils. Ni tan sols calia estar pendent dels nivells esmentats perquè ell, amb una mena d’instint de conservació preprogramat, t’indicava què li calia per a funcionar bé. Quan s’engegava un asterisc blau elèctric de traços discontinus et comunicava que tenia set i, aleshores, li havies de reposar el líquid abrillantador que ell s’empassava amb uns xanglots finíssims fins que el beuratge li caramullava els queixos talment com un nadó tip de llet. Si el que volia era sal, refulgien aquestes mateixes tres lletres en majúscules per a indicar la falta del mineral.

Semblava un electrodomèstic feliç que feia la seua funció però un dia, a mitjan rentat va fer com una tos estranya. El vaig sentir des del saló. Continuà uns minuts amb el programa de rentat però s’interrompé de sobte. Vaig parar l’orella per si arrencava de nou, però res. Em vaig aixecar de la butaca i quan vaig entrar en la cuina que estava a fosques el panell tenia totes els llums encesos a l’uníson, com un símptoma inequívoc de demència. L’aparell no sabia com sortir-se’n. El vaig apagar. Vaig obrir la porta amb cura perquè l’aigua no se n’isquera i vaig comprovar que cap forqueta o cullera no obstaculitzava el gir d’algun aspersor.

Com si res hagués passat, de bell nou vaig tancar la porta i vaig prémer start. Cap soroll no isqué de l’interior i, tanmateix, tots els llums s’encengueren de nou en un clar senyal per demanar ajut. Com era tard vaig deixar les coses com estaven i l’endemà vaig telefonar al servei tècnic. M’indicaren que havia de buidar l’aparell perquè aquella mateixa vesprada un mecànic es desplaçaria fins a casa.

Tal com em van dir, vaig buidar tot el rentaplats amb la vaixella a mig rentar, cosa que em va amoïnar. No tant per la tristor que l’aparell em suscitava sinó per la feinada que vaig haver de fer. A mitjan vesprada es presentà el tècnic amb un maletí que no donava cap pista sobre la seua professió. El manipulà amb traça: li obrí la boca, li observà els llums, el sacsà amb destresa i, al final, digué que no hi havia res a fer. Podia intentar de canviar la placa interna però era massa arriscat perquè igual podia ser això, com no. Pagava la pena, doncs, canviar d’aparell perquè la garantia ja havia expirat.

No m’ho vaig pensar dues vegades perquè ja havia perdut el costum de rentar a mà fins al punt que els gots i els plats em tremolaven a les mans quan els ensabonava. Així que fou el mateix tècnic qui el desencaixonà del seu lloc i se l’endugué amb la promesa ferma de dur-ne un d’igual. I així va ser: l’home complí el compromís i l’endemà al matí em dugué un rentaplats nou. Quan el va desembalar vaig reconéixer la mateixa fisonomia del que havia retirat però molt més modern. Ho deixà tot enllestit, em donà les instruccions ràpides per a començar i s’acomiadà després de cobrar i recollir la clau anglesa que havia oblidat el dia anterior i que jo li tenia preparada.

Al llarg del dia vaig anar omplint la panxa d’aquell rentaplats que semblava insaciable. Vaig esperar a la nit i abans d’asseure’m vaig engegar l’aparell perquè començara a treballar. Un rondineig quasi imperceptible indicà que llavava. Mentre una llum blanca com un estel parpellejava amb un ritme tan compassat que assegurava un funcionament perfecte.

El rentaplats és un dels millors invents perquè et deixa temps, per exemple, per a veure una sèrie, per a tallar-te les ungles sense pressa o per a escriure. Al cap d’unes dues hores, quan ja no recordava la presència del nou ajudant mecànic, un soroll espurnejant de tímids cascavells avisà que havia acabat de rentar. Per ser la primera vegada, em vaig aixecar per a comprovar com havia anat la cosa i, quan m’acostava a la cuina, vaig veure com la llum blanca ja no parpellejava sinó que es reflectia fixa en terra com si fos la Lluna a l’oceà. Vaig xafar aigua. Sense moure’m vaig estirar el braç i encenguí la llum. La cuina estava inundada.

Els rentaplats tenen dos tubs que els uneixen al món: un per on els entra l’aigua, l’altre, per on la tiren, i si aquest no es connecta al desaigüe, l’aparell l’expulsa -sense adonar-se’n- tal com el pilla i desencadena, a banda de fer-te la vida més fàcil, una veritable riuada.