Les formigues han començat a divagar per tot arreu de la casa. Però aquestes són unes formigues noves, que han aparegut de fa poques temporades ençà. Mouen un cos negre, menut però robust. Em fa l’efecte que no tenen res a veure amb aquelles formigues roges, quasi rosses, que mai abusaven de la confiança humana. Aquelles eren formigues que trobaves remolejant per la sucrera o enganxades fatalment al pot de la mel. Però res més.

Les formigues que venen ara patrullen el banc de la cuina amb un nerviosisme amfetamínic. De sobte, es deturen davant d’una busca, d’una partícula, l’escanegen amb les antenes tàctils i, si no els convé, continuen la recerca compulsiva com si, en compte de menjar, buscaren res que els pogués apaivagar la misteriosa ànsia. Tampoc no segueixen el rastre colonial de les formigues comunes perquè rarament marxen ordenades com les de camp.

A les formigues rupestres dóna gust de seguir-les quan dibuixen aquelles carreteres tan eficaces. Són tantes les potes que trepitgen el mateix rengló de terra que acaben obrint un solc per on trafeguen amb les espigues, les llavors o arrosseguen un escarabat impossible. Però les noves formigues hiperactives s’han convertit en una incomoditat, més per la contumàcia que mostren que per la molèstia real que causen.

Aquests dies venia també a casa una sargantana sense cua. Era com un tipus de sargantana desqueferada, en l’atur crònic. S’havia instal·lat sota el pot que formava un test amb un gerani blanc. Estava rovellada, com si seguir una vida dissoluta no li permetera ni engreixar ni regenerar la cua que semblava un monyó en potència. El color marró del dors evidenciava la necessitat d’una mica de verd i groc perquè prenguera una mica de força. A penes se li notaven les ratlles negres que baixen paral·leles per l’esquena d’aquests rèptils. A mitjan matí treia el cap de l’ombra de l’amagatall amb els ulls lleganyosos per la ressaca. Després buscava el racó amb més sol i allí s’estava immòbil mantenint el posat d’una ‘essa sorda’, amb el cos entortillat i els dits de les potes exageradament llargs i prims, com sol passar amb els anorèxics.

Semblava no tindre mai fam i això que jo l’albirava amb l’esperança que fóra una bona aliada contra els himenòpters. Però les formigues li passaven tranquil·les per davant com si es tractara d’una sargantana de joguina, sense mostrar-li gens de respecte. Molt de tant en tant, com si ho fera per guardar les aparences, la sargantana prenia una postura rígida; separava l’abdomen de terra sostenint-se amb les potes de davant i amb el triangle del cap apuntava alguna formiga com si se l’hagués de menjar. Però poques vegades encertava en l’envestida i les formigues li passaven de llarg parlant de les seues coses sense cap por.

Fa dies que no la veig. He mirat amb cura i guardant les distàncies per a no molestar per si dormia al darrere d’alguna fulla, però no l’he vista. Les formigues, mentrestant, continuen passejant-se per tot arreu amb molta barra, enfilant-se per les branques per tal de libar la melassa que els deixen els pugons instal·lats als brots tendres. La situació em fa pensar que la sargantana ha abandonat aquesta casa perquè havia de fer massa de sargantana i ella estava per altres coses més mundanes. Fa dies, doncs, que no la veig i la trobe a faltar, perquè encara que no era eficient em feia companyia.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.