La síndrome d’Almansa

Hi ha una cosa (una entre tantes) que m’esmussa: és el comboi d’anar alegrement a participar en la recreació històrica de la batalla d’Almansa. Ho veig com una exhibició de masoquisme, o de síndrome d’Estocolm.

Si se’m permet la comparança, em fa l’efecte que és com en les festes de Moros i Cristians: són molts els que s’apunten a les filaes mores, sabedors que en la ‘batalla’ perdran cada any. Però en aquest cas, de ‘moros’ en són només quan duen la gel·laba: en acabant tornen a ser tan ‘cristians’ com els altres i com abans. En definitiva, també són els guanyadors de la història.

La diferència, profunda i feridora, és que en el cas d’Almansa els perdedors de la batalla simulada continuem sent els perdedors de la batalla real. Els representants de les nostres tropes es diverteixen amb el numeret lúdicohistòric. Però quan se’n tornen a casa encara hi troben -tantíssims anys després- els efectes d’aquella batalla, econòmicament desastrosos i nacionalment destructius.

Si amb el temps la cosa haguera anat d’una altra manera, si les repercussions d’aquella desfeta s’hagueren corregit, o si com a mínim descobrírem que finalment hi ha voluntat que això passe… potser ho entendria. Però ells no obliden el “justo derecho de conquista” que d’aquell fet militar s’atorguen, i ens l’amussen a la més mínima. I a mi em fa l’efecte que participar en el xou és com escenificar que assumim no només que vam perdre, sinó que ja ens va bé el paper de definitivament derrotats.