Convivència de seminaristes catalans i valencians a València. Fotografia: Flama

La trobada, els dies 14, 15 i 16 de febrer passats al Seminari de València, a Montcada, dels seminaristes valencians i catalans i dels seus formadors, no hauria de ser notícia i curiosament sí que n’és, per la incomunicació d’anys i més anys que hi ha entre l’Església Valenciana i la Catalana. És possible que aquesta no haja estat la primera trobada entre els seminaristes del Seminari Interdiocesà de Catalunya i els de la diòcesi de València, però sí que és la primera vegada que ha eixit en un mitjà de comunicació; això sí, no valencià. Ha estat l’Agència Cristiana de Notícies Flama que ha informat de la trobada entre els seminaristes catalans i els valencians. Al contrari, la web de l’arquebisbat de València, fins ara, no ha informat sobre aquest encontre.

Dic que aquesta trobada no hauria de ser notícia, però que sí que n’és, perquè l’Església Valenciana no ha fet mai cap pas per un diàleg (sinó tot el contrari) amb l’Església Catalana, tot i que els cristians (i els preveres) valencians compartim la mateixa llengua i la mateixa cultura amb l’Església Catalana i, evidentment, la mateixa passió per anunciar l’Evangeli. De fet, van ser els seminaristes catalans els qui es van desplaçar fins al Seminari de València, on van ser acollits pels seminaristes valencians.

En l’estada al País Valencià, els seminaristes catalans van visitar la catedral de València i el Micalet, la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, l’església del Patriarca, la de Sant Nicolau i la de Sant Joan de Ribera. A més, a Godella, van tindre un encontre amb les monges de Iesu Communio.

Aquesta convivència de cap de setmana, segur que ha estat fecunda, ja que conèixer els altres esborra molts prejudicis i tira a terra molts malentesos. Però de la mateixa manera que hi ha hagut aquesta trobada entre seminaristes i formadors, també hauria de ser ben normal un encontre entre els bisbes catalans (que de segur que ho trobarien bé) i els bisbes valencians, més reticents a passar el riu Sénia, tot i que el bisbat de Tortosa agermana, en una mateixa diòcesi, cristians catalans i valencians.

Fins ara l’Església Valenciana, amb una por irracional, ha viscut d’esquena a l’Església Catalana. Per això aquesta convivència, no dic que siga com els acords de Camp David de 1978 on es van trobar el president egipci Anwar el-Sadat i el primer ministre israelià Menachem Begin, amb Jimmy Carter com a amfitrió; però s’hi assembla.

Sempre s’ha dit que els jóvens són més agosarats que la gent gran i per això són capaços de trencar barreres i acabar amb desconfiances i malentesos. És veritat que la iniciativa no va eixir dels seminaristes valencians, sinó dels catalans, que, sense cap prejudici, van passar el Sénia, un riu que uneix cristians valencians i catalans en una mateixa diòcesi. El que seria bo és que els seminaristes de la diòcesi de València (i també els de Sogorb-Castelló i els d’Oriola-Alacant), tornaren la visita als seminaristes catalans per a normalitzar unes relacions fins ara inexistents.

És cert que al Seminari de València les coses han canviat, encara que no massa. Fa anys els seminaristes valencians tenien prohibit de parlar valencià i, per això en una carta de 1965, adreçada al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el bon amic Vicent Miquel i  Diego es queixava de l’ambient que hi havia al Seminari de València, hostil amb la nostra llengua: ‘Quasi expulsaren un seminarista del meu poble, del Seminari, per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or’.

Com és possible que entre seminaristes que comparteixen una mateixa cultura, no siga possible una relació normal i fluida? Aquesta convivència no hauria de ser una excepció o un cas aïllat. Haurien de ser normal les trobades entre seminaristes (i formadors) valencians i catalans, sense suspicàcies ni recels. Segurament que Las Provincias llançaria el crit d’alarma, però els cristians no hem de tindre por.

M’agrada que tres dels seminaristes que el passat dia 22 feren el ritual d’admissió a les Ordes Sagrades, al Seminari de València de Montcada tinguen noms en valencià: Bernat Alcayde de Vinalesa, Miquel Amat de Càrcer i Ignasi Garcia d’Alcoi. Pense que ni que siga tímidament, pels noms en valencià d’aquests tres jóvens seminaristes, la nostra llengua entra en la vida de l’Església. Ara fa falta que els bisbes també creguen en la enculturació de l’Església Valenciana. I ací té un paper molt important el bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, nascut a Quatretonda, que ha de fer entendre als bisbes valencians la importància que la nostra llengua siga normal a l’Església. I també tenen un paper important els capellans que creuen que el valencià no ha d’estar prohibit a l’Església Valenciana, sinó que ha de ser una llengua normal en la celebració de la litúrgia i de la pastoral. No dic noms, però els capellans que conec i que a les seues parròquies celebren l’Eucaristia en valencià, han de fer entendre al cardenal Cañizares la urgència de normalitzar la nostra llengua a l’Església.

Estic segur que els bisbes catalans estarien molt contents, sens dubte, d’afavorir aquest diàleg amb els bisbes valencians. El camí que han obert els seminaristes catalans visitant els seminaristes valencians hauria de tindre continuïtat, per a fer nàixer una relació normal entre dues Esglésies veïnes i que comparteixen una mateixa llengua. El record dels bons bisbes catalans Pont i Gol i Cases Deordal al bisbat de Sogorb-Castelló, del bisbe Tarancon a la diòcesi de Solsona i en l’actualitat dels bisbes valencians Agustí Cortés, Enrique Benavent i Salvador Jiménez als bisbats catalans de Sant Feliu de Llobregat, Tortosa i Lleida, haurien d’ajudar a normalitzar unes relacions, fins ara inexistents, entre dues Esglésies germanes que estan obligades a dialogar i a entendre’s. Amén.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.