La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (11)

"La valldalbaidina té motius per a estar espantada. Roman sola en un calabós humit i fosc."

Xavi Constant
04.06.2022 - 22:28
Actualització: 04.06.2022 - 22:32
VilaWeb
Graffito d'una cel·la inquisitorial per a infondre ànim als empresonats. La restauració dels murs va descobrir cinc estratificacions blanquejades de calç. Es conserven principalment els graffiti del segle XVII.

El capità dels alguatzils, Joan de Valdés, confisca els béns de Zara a l’estable del Palazzo. No troba res de prohibit: arreus de muntura, selles de cavalcar, un llit i una cadira. La marquesa di Motta d’Affermo objecta que tots els aparells i mobles pertanyen al seu marit, Mario Gambacorta, i que no són embargables. Segons l’acta de l’escorcoll, Zara sols posseeix quatre terrines de grans que se li lliuren al reboster de la presó. Tot seguit, el Tribunal declara la convicta “pobra solemne” i l’eximeix de pagar-se l’alimentació.

Mentrestant, la valenciana passa les hores reclosa en una cel·la. Segurament li ve a la memòria la vida a Bellús —Bilús, en la seua dicció arabitzant—, quan s’hi parlava en veu baixa de detencions de moriscos valldalbaidins per les pràctiques islàmiques. I eixos records li deixen un regust amarg. Zara, com tot el veïnat, devia sentir a parlar de captures, transferències al palau del Sant Ofici de València, càstigs, condemnes a presó, enviaments a galeres, execucions a garrot i en la foguera.

Per molt que la inquisició pretenguera actuar sine strepitu, els arrestos i embargaments eren ben notoris en els llocs menuts. Com el de Miquel Rocaiz, de Castelló del Duc de Gandia (Castelló de Rugat), qui, segons l’acta del procés de fe, no sabia persignar-se ni recitar l’Ave Maria, i s’agenollava sobre els talons “com un moro”. O el d’Ysabel Buney, de Pinet, a qui torturaren mentre cridava les escasses paraules que sabia en valencià i castellà perquè tingueren pietat.

I més casos. Carmèlia, d’Otos, muller de Carxet, qui va ficar la mà en la massa de farina i digué açala Mahomet, jaculatòria interpretada pels inquisidors com “quan jo muira crideu Mahoma”. Joan Axeret, també otosí, qui va pronunciar “per l’alquible [orientació a la Meca] cap a on gire la cara”. Gaspar Alcadí, de Bèlgida, que quan dues dones juraren per la creu, va mencionar que no hi creia ni tampoc en la cristiandat. La muller de Rufo, de la Poblafranca de Rugat (la Pobla del Duc), que quan el seu pa va tocar una coca de cansalada en el forn del poble, el va llançar a terra i exclamà que son pare era moro i ella també. O Gaspar Abraham, d’Albaida, detingut perquè, mentre un veí cristià cantar les cobles de l’Anunciació de la Verge Maria, bromejà dient que la va “prenyar el rossí”.

La valldalbaidina té motius per a estar espantada. Roman sola en un calabós humit i fosc. Sent plors, clams, gemecs o laments de les altres cel·les i, potser, algun alarit procedent de la sala de tortura situada amb intenció perquè tots els empresonats senten els crits i els brams dels sotmesos a turment.

Portada del llibre “Urla senza suono. Graffiti e disegni dei prigioneri dell’Inquisizione” que recull l’estudi de l’etnòleg Giuseppe Pitrè sobre els «crits sense so». Conté, a més, textos de Leonardo Sciascia i Giuseppe Quatriglio.

Pobra Zara! Ha de comparéixer —ningú li ha dit quan— davant d’una sinistra institució amb fama de cruel i d’inclinació morbosa per la truculència. No sap qui l’acusa i quins són els càrrecs.

Passades unes hores, cavil·la sobre com procedir davant del Tribunal. Si calla, prova la seua culpabilitat; si parla, pot incórrer en descuits i contradiccions que la incriminen; si menteix i ho descobreixen, comet un delicte de perjuri que agreuja la pena. Què fer? Què dir? Què confessar?

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €