Fa 672 anys, els florentins que morien per la pesta es trobaven amb situacions paregudes a les nostres, ja que tampoc no podien estar ‘rodejats de dones, de parents i de veïns que acudien a plorar al voltant del llit’. És trist que la introducció del Decameró que ens presenta Bocaccio es parega tant a la realitat actual: sense els tradicionals rituals finals, sense flors, sense exèquies, sense poder veure ni vetlar els difunts, sense calor, sense poder fer-los un últim bes d’acomiadament, i  amb sols tres familiars. El dolor no té bona transmissió a través dels smartphones en un moment en què els forns crematoris no donen l’abast a tants cadàvers; però açò és el que tenim. Gràcies, per tant, també a les funeràries i als enterradors.

‘Era estrany que acompanyaren els difunts fins a la sepultura més de deu o dotze veïns’, i era corrent que cada taüt continguera tres o quatre cadàvers, sovint marit i muller, pare i fill, dos o tres germans, etc. Tants morts hi havia, que de vegades s’hi podien trobar comitives de  tres o quatre taüts un darrere l’altre.

La sort que corrien els pobles del voltant de Florència no era diferent. Els camps es quedaven abandonats, els fruits per collir, i els animals, desemparats, eixien i tornaven a les quadres guiats per pur instint. Després de quatre o cinc mesos, sols en aquesta  ciutat de la Toscana havien mort més de cent mil persones. Les cases es van quedar sense amos, i els amos que van sobreviure es van quedar sense criats.

La bona qüestió és que dins tanta desgràcia i calamitat un bon dia, de matí, va passar que set dames d’entre divuit i vint-i-vuit anys que estaven de dol, totes bones xiques i de bona família, es van trobar després dels oficis funeraris i pregàries en una església. ‘Ací no fem res’, es van dir. ‘Per què no ens n’anem al camp on respirarem aire pur i gaudirem dels plaers que procuren la innocència i la virtut?’. Van acordar que seria convenient anar-se’n acompanyades d’homes i d’aquesta manera ‘farien la reunió més agradable’.

Encara n’estaven parlant que van veure entrar tres homes joves per la porta de l’església, d’uns vint-i-cinc anys el de menys edat. Ja es poden imaginar que no van decidir d’anar a fer rogatives a cap sant per a demanar que parara la pesta  —en l’edat està el misteri—, sinó que ‘es va optar per riure, cantar i gaudir de tots els plaers que es pogueren procurar’. Van acordar que, jornada rere jornada, un d’ells fóra el rei o la reina per un dia i que no contarien res del que allí passara de no ser que fóra agradable.

L’estampa retratada en la introducció del llibre és molt bonica per a la classe acomodada, perquè aquesta es podia permetre el luxe de tenir criades i servents que els feren els menjars i tindre la taula parada a l’hora de menjar. És tan bonica que fins i tot els qui ja no estem per a moltes bogeries i desficacis ens hi apuntaríem amb els ulls tancats. Perquè això d’anar de festa en festa, cantar i tocar algun instrument i buscar alguna ombra fugint del sol, pensant-ho bé, no està gens malament i sembla una bona filosofia de la vida. ‘Il dolce far niente’ dels italians es porta en el gens. Així que deu persones, a deu contes per dia cadascuna, ixen cent contes. Prou per a un confinament curt.

Feta la introducció, agafen una cadira còmoda i ja són lliures de llegir un conte per ací i un altre per allà, picant com fan les gallines, sense presses. Ah, no es preocupen: ja no existeix la censura eclesiàstica, aquella que aconsellava de fugir de lectures que ‘recte sentiendi agendique rationem sensim sine sensu turbant atque pervertunt’. Jo he començat per dos contes: un verdet suau  i l’altre rosa.

El primer conte —el  quart de la cinquena jornada, ‘Els amics’ — tracta de dos joves amants: Ricciardo i Caterina. El pare d’ella no li perd l’ull i la vigila dia i nit. Ella diu a sa mare que a la nit passa molta calor a l’alcova i finalment els pares li permeten que dorma al jardí on l’aire és més fresquet i també  se sent el cant del rossinyol que a la jove tant agrada. Una nit rere l’altra, ella es troba allí amb el seu amant. Un dia es queden adormits i son pare els pilla nus i ella amb el sexe de l’amic en una mà. En veure-ho el pare se’n va corrent a buscar la seua dona i li diu que s’alce ràpidament que vol que veja com la filla té a la mà el rossinyol que tant li agradava. Pare i mare fan els ulls grossos i finalment es limiten a casar-los.

Segur que els estudiosos de la literatura començarien amb romanços sobre el significat profund del conte i altres romanços postmodernistes. Vostés, per l’amor de Déu, no els facen cas, i passen al conte següent que els propose —el cinquè de la quarta jornada—, que es titula ‘L’amor que mata’. És molt bonic. Però aquest se’l lligen vostés, que jo no els el contaré. No tenen excuses i no em diguen que no tenen temps per a llegir un conte de tres pàgines. No entenc com hi ha gent que puga estar engabiada tot el dia a casa sols mirant la tele, de veres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.