Aquestes nits m’adorm sentint Félix Rodríguez de la Fuente; escolte els podcasts de La aventura de la vida, aquell del vell programa radiofònic dels setanta. És l’influx de l’amic Vicent, l’últim cabrer d’Ondara. L’home té un corral a la sopalma de la Serra de Segària on cria un ramat de cabres que trau cada dia a pasturar, ploga o faça un sol que bade les pedres, ja que no és massa partidari dels pinsos. Viu a la muntanya, en un casup de pedra i teules antigues, ja mellades, que són les mateixes que degué pujar el seu besavi en ruc per a bastir el sostre. La caseta té una porta que algú degué dur d’una guerra i, malgrat que sempre hi penja un cadenat que fa de pany, mai no el clou del tot i es conforma a enganyar la vista de qui puga passar per allà. Tampoc hi ha molta cosa per a furtar -pensa. Ni tan sols li preocupa recollir aviat, per si de cas, les anous de l’arbre que creix davant de casa i que ara està ja senescent.

En general, tot té aspecte d’estar endreçat i prou net. A la vora del foc manté sempre un perol renegrit amb el ranxo al calfó per a quan torna de triscar per les sendes, unes vegades davant i, altres, darrere de les cabres, amb Kiriko, el gos que du, que no sé en què s’inspiraria per a batejar-lo. Les parets semblen emblanquinades amb l’olor d’un fum antic. Quan la llum quadrada entra per la finestra, il·lumina un sòl de terra tan compacte i agranat que sembla pavimentat amb taulells de fang. A un costat, tocant la paret, hi ha la màrfega, ben tova, amb les mantes esteses, tant d’hivern com d’estiu i, al costat, un parell de botes poc gastades. En el mateix mur un prestatge llarg de fusta sosté alguns saquets amb llegums i arròs, la ràdio, unes llaunes i la reserva de ciris amb què trenca la foscor de la nit. Algunes esquelles i picots pengen també de la paret, sostinguts per pals que fan perxes. La corretja d’un sarró ix per la porta junta del rebost igual que la cua d’un gat.

Tocant la llar, en el cantó que deixa el tir de la xemeneia contra la paret, descansen uns quants bastons llargs. Uns estan lluents, com encerats per l’ús, mentre que altres estan encara per estrenar. Sobre el fumeral, xanglots de nyores seques formen garlandes roges com si foren el complement perfecte d’una decoració rústega. En un racó guarda les creïlles i les cebes en sengles caixes de fusta. Davant del foc, quasi al bell mig del rectangle que fa el solar, hi ha una tauleta de fusta amb dues cadires asimètriques. Al damunt, el tassó, la cullera i un rosegó de pa que ha sobrat de preparar-se les sopes de malta del desdejuni.

Fora, al costat de la càrrega de llenya aixoplugada sota un cobert que, al seu torn, es recolza sobre un penal del casup, hi ha dos bidons d’aigua, tan clara i fresca que sembla acabada de ploure, amb la qual escura, renta la roba i a ell mateix. Un cordell fa d’estenedor i ara que està buit i s’agrunsa amb el vent, diríem que és el cordó umbilical que Vicent de la Venta va tallar i va deixar parat per a recordar-li d’on venia i no havia de tornar. Allí té penjat un espillet amb un fil d’aram on es veu la cara una vegada a la setmana per a afaitar-se.

En un hort tancat per un muret de pedra i una veranda té alguns arbres fruiters entre els quals planta hortalisses quan és hora. Les gallines d’un corralet li proporcionen ous diaris i, segurament, un caldo decent quan les lloques es fan velles. L’aigua fresca diu que la du de la font de Català, quan acosta els animals perquè abreugen. Cada dia carrega una marraixa de vint litres que buida als bidons. Ara no en gasta molta, però quan ha de regar la collita en baixa dues i, a més, s’ajuda d’una cisterna que recull l’aigua de pluja.

El corral cobert el té al costat i la fortor que exhalen els animals ho impregna tot com en una mena d’atmosfera portàtil que sura sobre els cagarritons que semblen olives del cuquello escampades. Allí habita el centenar de cabres de la raça murciana-granadina que cria per a la llet. Durant un temps ell mateix elaborava el formatge, però des de fa uns anys que la ven a un obrador que du una xica al poble i això li permet de ser més lliure, pràcticament, amb els mateixos beneficis.

Doncs, ‘aquell home sí que era valent i en sabia’ -diu Vicent, referint-se a Fèlix Rodríguez de la Fuente. Ell anava els divendres a la nit al casino, quan encara vivia al poble, per a veure El hombre y la Tierra. Diu que no es cansava mai de sentir aquell ‘veterinari’ perquè era l’únic que sabia de què parlava. Com si tota la vida hagués estat tenint cura d’un ramat per les muntanyes. Escoltant-lo va verificar allò que ell ja sospitava: que no hi ha feristeles perquè això és una marca que posa l’home que pensa que tot és d’ell. De fet, diu sentir una gran atracció per les raboses, malgrat que haja de tindre el corral de les gallines reforçat perquè no li entren. Li agrada de seguir-les amb la vista quan alguna es deixa veure mentre pastura les cabres. Com són d’alegres aquests animals. Una vegada en va criar una que va trobar ferida en un llaç quan encara era quasi un cadell. Quan va estar recuperada, la va amollar i molts dies la trobava enfilada en el muret de l’hort, com si la rabosa hagués baixat de la serra per a assegurar-se que a la caseta del pastor tot estava com havia d’estar. Però no es va acostar mai més a ell, com si la desconfiança envers els humans fóra el símptoma de la bona salut que mantenia l’animal.

A pesar que això va ocórrer fa molts anys, Vicent diu saber per quin tossal solen bellugar-se encara els descendents de l’amiga rabosa a qui, confessa, li hagués agradat de posar-li nom. Però també creu que si ho hagués fet, l’haguera enviscat d’alguna cosa invisible i dolenta que  aquell animal no necessitava per a habitar el món.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.