El control de les emocions em persuadeix d’ocultar les debilitats mostrades impúdicament en un despullament anímic impropi d’un càrrec públic. Tanmateix, si la pena compartida ha servit per estimular emotivament a encetar noves vies contra la desgràcia, ho done per bo.

Les colpidores imatges i notícies escampades per tot arreu han activat un altre foc, el de la reflexió post-incendi.  Més aïnes, en el meu cas, l’autoreflexió. Allà vaig.

La batlia és un acte d’interinatge per al que desgràcies com aquestes no et preparen. Pensaves que tres anys eren adob suficient i de sobte, la prova.  És dur ser comandant en batalla desigual, sabent-se perdedor al primer intercanvi de colps. I com a penitència, vagar com ànima en pena durant tres dies noquejat per l’enemic. Arribat el control del foc calia envalentir-se i sobreposar-se a totes les adversitats. El moment d’analitzar amb paciència què havia passat i encetar el camí de retorn a la il·lusió. A tots i a totes ens feia falta.

Arribà el dia adient. Extingir-se el foc i encetar la tanda de l’oportunisme polític tot ha sigut una. Hi ha qui hi ha estat. Altres que tot i estar, no han estat a l’altura de les circumstàncies i d’altres que simplement no hi han estat. I per si no n’hi havia prou,  com que el drama de Llutxent feia molt de soroll, brollen proclames sindicalistes parcials per reivindicar exigències partidistes. Realment és ètic emprar el nom de l’incendi de Llutxent amb aquestes pretensions? Lamentables certes tàctiques de voler aprofitar la repercussió mediàtica.  No m’ha agradat.

El que sí que m’ha agradat és el grau de prioritats que s’han marcat des de les institucions responsables de coordinar les tasques d’extinció del foc. Primer evitar danys personals, segon atendre béns immobles, i en tercer lloc la natura. Afortunadament a Llutxent els dos primers manaments s’han complit a grans trets. Lamentablement el tercer no, i moltíssim que ens ha dolgut perdre el nostre referent natural del Surar.  Aprofite l’avinentesa per agrair i molt a totes les persones implicades la professionalitat en el treball de control i extinció del foc. Al ulls del nostre poble sou tots uns herois, encara que hi haja qui s’enteste a negar-ho.

Arribats a aquest punt no tenim més opcions que intentar recuperar-nos anímicament amb projectes que ens il·lusionen. I així naix Fènix. Aquesta iniciativa sorgeix per la necessitat social engendrada per la voluntarietat de les persones sensiblement afectades pel drama. Han sigut tants els oferiments que calia coordinar-los i integrar-los en una dinàmica operativa nascuda de la gent. A  l’Ajuntament li correspon el paper de gestor de l’allau d’idees. Van arribant-ne, i moltes. Des de diferents àmbits, l’educatiu, l’artístic, el botànic…. s’apunten iniciatives per seguir treballant. A més, s’aporten idees sobre actituds de cara al futur per regenerar el que hem perdut i perquè altres espais no sofrisquen la catàstrofe de Llutxent.

Les més repetides, l’augment de les dotacions econòmiques en matèria de prevenció i les estratègies de reforestació. Però n’hi ha d’altres i molt interessants. Bàsicament, gran part de les reflexions recollides passen per repensar un món rural que entenga la necessitat de recuperar algunes actituds dels nostres avantpassats. Un espai comú d’equilibri i sostenibilitat on tothom ha d’abandonar posicionaments absolutistes i fer aportacions solidàries per mantenir  l’ecosistema i reduir la vulnerabilitat de les nostres serres. Ens referim a recuperar el treball dels ramats de cabres, a la necessitat d’establir hipotètics tallafocs a partir de taules conreades i zones de sembrat consensuats per a l’adequació cinegètica. De minimitzar la pressió de l’ecologisme visceral per permetre certes actuacions. D’implicar el voluntariat, de reduir les exigències normatives i recuperar les casetes de pedra que feren els nostres majors, donant protagonisme a la calç. D’animar a recuperar, encara que siga a colp de subvencions, les taules d’oliveres i ametlers ermes tocades amb algun que altre garrofer o figuera. D’integrar el turisme d’interior en ofertes motivadores al voltant dels oficis perduts. D’educar la ciutadania  per emprar les nostres serres educadament quan es facen bolets, es practique la cacera, el senderisme, l’espeleologia o el ciclisme de muntanya. De considerar necessari implicar els agents de l’educació perquè incloguen en els objectius dels currículums una cultura de sostenibilitat basada en projectes ubicats en l’entorn més immediat.

S’ha encetat el meló. El més important és escoltar-nos i anteposar el bé comú als interessos particulars. I ací n’hi ha per tot lo món.

Llutxent 16 d’agost del 2018

Pep Estornell. Batle de Llutxent

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb