L’ascensor

"Després d’un silenci ella també es recolzà sobre la paret que hi havia a la meua dreta i féu un sospir de cansament, mentre aixecava un peu com si li cremara la planta."

Pere Brincs
12.02.2022 - 21:10
Actualització: 12.02.2022 - 22:10
VilaWeb

Dilluns, l’ascensor del centre comercial es va quedar parat entre la primera i la segona planta. Va fer una frenada en sec que ens féu trontollar a la xica que pujava abraçada a un carpesà i una bossa amb una capsa de sabates penjada d’una mà, i a mi. No tinguérem temps d’amoïnar-nos, perquè una veu que provenia del forat de dalt ens digué que estiguérem tranquils, que no passava res. Simplement, estaven intentant ajustar l’obertura de les portes de la planta superior i era cosa de dos minuts.

-I per què no han barrat l’entrada i ens han enviat per les escales? -vaig preguntar-me jo, en veu alta.

-Doncs, no ho sé -digué la xica pensant que li ho preguntava a ella.

-Coses que passen -li respongué recolzant-me sobre els fons d’enfront de les portes.

Després d’un silenci ella també es recolzà sobre la paret que hi havia a la meua dreta i féu un sospir de cansament, mentre aixecava un peu com si li cremara la planta.

-Mira per a on, a mi em vindrà bé per a parar una mica -afegí.

-No crec que estiguem molta estona.

-Té igual -digué. Jo és que vaig de bòlit, sap vosté? A l’institut al matí i a classes a la vesprada.

-Ah, que estudies en dos llocs alhora? -vaig preguntar amb certa curiositat en veure una jove tan aplicada.

-No, no; al matí treballe de professora en un institut i a la vesprada he d’anar a València perquè estic fent un màster de capacitació per a poder ser-ho.

-Per a poder ser… -vaig deixar en l’aire, sense entendre a què es referia.

-Professora -respongué ella, com si m’haguera perdut alguna obvietat de la seua explicació. Per a poder ser professora necessite el màster que li dic.

-Ah!, havia entés que ja n’eres i que als matins treballaves a un institut. Perdona.

-No. Sí -intentà aclarir-se. Als matins estic treballant, però al mateix temps estic traient-me el títol que es requereix per a poder exercir.

-I, no hauria de ser a l’inrevés? -li vaig preguntar amb la meua ignorància sobre el tema.

-Mmm… -vacil·là-, supose que sí, però la borsa de professors substituts s’ha quedat buida i sembla que van tirant de llista.

-I això et durarà molt de temps?

-Tot el curs -sospirà ella- i la veritat és que ja estic cansada perquè he començat les pràctiques a la vesprada. A València, com li deia.

-Les pràctiques? -li vaig preguntar.

-Sí, de professora -respongué ella satisfeta.

-Pareix que la claustrofòbia comença a afectar-me -li vaig dir. Perdona, altra vegada. Però ja deuen haver passat més de dos minuts!

-No, tranquil -digué conciliadora, mentre aixecava l’altre peu que també semblava cremar-li.

-O siga, que al matí treballes de professora i a la vesprada fas les pràctiques, també de professora. És així?

-Exacte! -em contestà.

-Aleshores, ho havia entés bé. I quina diferència hi ha entre el que fas al matí i a la vesprada.

-Cap, però com que no em convaliden les pràctiques he de fer-les. Ben mirat, les classes del matí les cobre i les de la vesprada les pague. Sembla que sí que tarda una mica, no?

-Un poc, sí -li vaig respondre perquè començava a tindre la mateixa sensació.

-Espere no fer tard -va dir ella mirant l’hora en el mòbil. Tan sols havia vingut a canviar les sabates que em vénen una mica grans. És que dissabte em case.

-Ah! Al matí o a la vesprada? -vaig preguntar fingint interés.

-A la vesprada -contestà.

-Collins! Tens totes les vesprades ocupades.

-Sí -digué somrient.

L’ascensor feu un xicotet tremoló i començà a ascendir, com si no hagués passat res.

-Ja estem! -vaig dir quan s’obriren les portes. Amb una ensenya vaig deixar que la xica eixira davant.

-Bo -va dir a manera de comiat.

-I una cosa -li vaig preguntar encuriosit pels protocols de la burocràcia. I ara quan estigues de viatge de noces qui farà les classes?

-Doncs, no ho sé la veritat -va dir girant-se mentre caminava. Això ja no és el meu problema.

Vaig sospesar les seues darreres paraules.

-D’això en pots estar ben segura. Tens tota la raó del món -vaig dir, segur que amb la distància no m’hauria sentit.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes