Josep Miquel Bausset

El Sr. Sánchez volia comprar-se un autocar però no tenia prou diners per a fer-ho. Per això va pensar de parlar amb el seu amic, el Sr. Iglesias, i demanar-li els diners que li calien, uns 100.000 euros. Amb aquest autocar, el Sr. Sánchez es comprometia a portar els xiquets a l’institut del poble veí. Evidentment, acordant un preu per alumne pel trajecte a realitzar.

El Sr. Sánchez telefonà al Sr. Iglesias i van quedar fa unes setmanes a fer-se un cafè i parlar del tema.

– Mira, vull comprar-me un autocar -digué el Sr. Sánchez al Sr. Iglesias- per a portar els xiquets al poble veí i puguen fer el batxillerat. Però em falten 100.000 euros. Jo no tinc tots els diners que costa comprar-lo i necessite que m’ajudes. Em fan falta 100.000 euros, que tu em podries donar.

El Sr. Iglesias, que té els 100.000 euros que el Sr. Sánchez necessita, li va dir en principi, que sí, que podria deixar-li’ls. Però el Sr. Sánchez li respongué que necessitava que li’ls donara, no que li’ls deixara. 

Després d’una conversa una miqueta tensa, el Sr. Iglesias va dir al Sr. Sánchez que, ja que li donava 100.000 euros, l’autocar hauria d’estar a nom dels dos, no només del Sr. Sánchez. Però aquest contestà que ni parlar-ne. Que necessitava els 100.000 euros del Sr. Iglesias, però que l’autocar només estaria a nom seu. 

Davant d’això, el Sr. Iglesias respongué al Sr. Sánchez que no li semblava justa aquesta operació. Si ell li deixava els 100.000 euros, hauria de ser a canvi d’alguna contrapartida. Però el Sr. Sánchez replicà que no havia demanat que li deixara els 100.000 euros, sinó que li’ls donara. I que ho fera per responsabilitat i pel bé dels xiquets.

El Sr. Iglesias, en veure que no podia fer raonar el Sr. Sánchez, proposà que com a mínim li deixara l’autocar alguns dies per a emportar-se la dona, els fills i alguns amics a visitar ciutats que no coneixien. Però el Sr. Sánchez va insistir que no li’l podia deixar perquè estava a nom seu i, a més, el necessitava sempre.

Aleshores el Sr. Iglesias demanà al Sr. Sánchez que si li havia de donar els 100.000 euros i no podia utilitzar l’autocar, ni tindre’l a nom dels dos sinó només del Sr. Sánchez (que és qui faria el negoci), què guanyava ell deixant-li (donant-li) els diners. Així les coses, el Sr. Iglesias va assegurar que ni li donava ni tampoc li deixava els 100.000 euros i que no volia saber res més d’aquest tracte.

Al cap d’un mes, el Sr. Sánchez convocà de nou al Sr. Iglesias per tornar a parlar dels diners que volia que li donara. El Sr. Sánchez demanà al Sr. Iglesias que fóra responsable, perquè si es negava a donar-li els 100.000 euros, els xiquets no podrien anar a l’institut del poble veí i es quedarien sense estudiar. El Sr. Sánchez insistí que s’ho pensara bé, ja que la responsabilitat que els xiquets no pogueren estudiar seria només seua. Amb magnanimitat, el Sr. Sánchez digué que si li donava els diners per poder-se comprar l’autocar (que estaria només a nom seu) li’l deixaria, sí, perquè veiés  que ell era generós i responsable. Però no a ell, sinó al germà del Sr. Iglesias, perquè poguera portar la família del Sr. Iglesias a fer un viatge, un dia al mes. El Sr. Sánchez també digué que el deixaria netejar l’autocar i el revisara, per a tindre’l sempre a punt. D’aquesta manera el Sr. Iglesias podria passar l’aspiradora a l’autocar, netejar els vidres i mirar el nivell de l’oli, la gasolina (i si calia omplir el dipòsit, l’hauria de pagar el Sr. Iglesias) i tindre’l sempre a punt per quan el Sr. Sánchez necessitara eixir a fer un viatge. L’autocar hauria d’estar sempre en condicions. Però que un dia al mes el podria utilitzar el germà del Sr. Iglesias, ja que el Sr. Sánchez no es fiava del Sr. Iglesias, malgrat que li hauria donat els 100.000 euros.

El Sr. Iglesias va dir que no li convenia aquest tracte, ja que donava els diners perquè es comprara l’autocar, però ell no guanyava res a canvi.

El Sr. Sánchez demanà al Sr. Iglesias, de nou, sentit de responsabilitat i de generositat, i li recordà una altra vegada que la responsabilitat que els xiquets del poble no pogueren estudiar el batxillerat seria només seua.

Els amics del Sr. Sánchez, els Srs. Baldoví, Rufian i Esteban intentaren convèncer el Sr. Iglesias de la necessitat que donara els diners. Tant el Sr. Baldoví, com també els Srs. Rufian i Esteban no tenien els 100.000 euros. Per contra, la Sra. Borràs, malfiant-se del Sr. Sánchez, que mai no donava res a canvi, no estava per a bromes i no demanar al Sr. Iglesias que donara els diners, que només era un comediant i que prometia el que fóra i després no ho complia.

Així les coses, tot sembla indicar que el Sr. Sánchez no podrà comprar-se l’autocar, ara per ara, ja que el Sr. Iglesias no està disposat a donar-li els 100.000 euros a canvi de res. I mentrestant, els xiquets del poble no podran anar a estudiar al poble veí, per la falta de ‘responsabilitat’ del Sr. Iglesias.