L’automòbil

  • «A poc a poc, va assemblant-se a un ruc desballestat a qui s’estima més per la companyia que no pel profit que se li puga traure»

Pere Brincs
16.01.2021 - 19:20
VilaWeb

El cotxe s’ha quedat sense clàxon. Ho ha fet de sobte, sense avisar, i això segurament em reportarà un litigi -segur!-, ja que no he pogut tornar la salutació quan m’he creuat amb un veí que marxava també motoritzat. Hauria de dur el vehicle al foniatre perquè li revisara la botzina, però amb tota aquesta grilladura sembla que les llistes són més que interminables; així que se suma la poca gana i el pa calent.

Inevitablement, el cotxe va fent-se vell. Primer va començar amb reuma als alçavidres, després amb problemes de cataractes als fars. Més endavant, va ser l’arrítmia dels netejaparabrises, l’artrosi de les frontisses, la ronquera de la caixa de canvis i l’alopècia de la tapisseria, que no el liquidaran perquè té bon motor, però van passant-li factura. A poc a poc, va assemblant-se a un ruc desballestat a qui s’estima més per la companyia que no pel profit que se li puga traure. Fa temps també que el compact disc va deixar de funcionar. Vaig provar de resoldre jo mateix aquell contratemps, però no vaig trobar cap caragol, cap rosca ni cap fenedura per on intentar l’esmena. 

Aleshores, aquesta és la primera contrarietat amb què ensopegue tots els matins quan he de conduir durant trenta-cinc minuts. Se’m fa difícil conduir en silenci. Per això, cada dia, abans d’engegar el motor, com una mare que no perd l’esma i intenta d’empapussar el fillet desganat, trac un disc i el presente delicadament davant de l’aparell. Aquest fa mostra d’engolir-se’l, però a l’instant el regurgita, inapetent, a la mà que mantinc parada perquè, per endavant, sé quin serà el resultat. No em queda més remei que arrencar i fer via en silenci.

Al cap d’una estona, no em puc pair i engegue la ràdio. Cap a aquestes hores parla sempre la mateixa locutora a qui imagine amb els llavis rojos i l’alé perfumat pel café matinal. Va inventariant els esdeveniments del dia anterior i els futurs; això que se’n diuen notícies. La periodista ho fa bé: recita de carrereta la informació i, de vegades, intercala les declaracions dels mateixos protagonistes. Arribats en aquest punt, sempre note que estic agafant el volant amb més pressió.

Les paraules assajades dels polítics perquè pareguen sinceres comencen a omplir el trajecte i a combinar-se amb el soroll decidit del motor que menja quilòmetres. Cada dia és el mateix: la solemnitat fingida, la mediocritat, l’egoisme omnipresent que obliga a la impostació, a la bravura més inofensiva. Durant deu minuts, llevat dels segons dedicats a l’oratge i als esports, les notícies es converteixen en un assaig diari de joisme, qualitat humana que anteposa la condició d’u mateix per damunt de totes les altres. No se’n salva cap ni un d’aquests malabaristes sense ofici ni benefici.

Mantenir diàriament aquests moments de martiri, em duen a sospitar de mi mateix que dec ser masoquista, i això frega la malaltia mental. Ara, sé que algun dia seré capaç de prémer el botó i desconnectar la ràdio per a sempre. Aleshores, em quedaré només amb el soroll rodó del vell cotxe acurtant la distància i, si és d’ací poc, podré contemplar la florida dels ametlers als bancals que voregen la carretera. Potser, aquest dia també m’atrevisca a xiular algun fragment de la suite Shéhéazade, una de les millors melodies per a contemplar tanta bellesa fugissera.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any