22.09.2018 - 22:05
De bon matí, la pica del lavabo ha quedat definitivament embossada. Els darrers dies ha donat símptomes d’una estenosi incipient que ha convertit l’aigua, que de normal té una naturalesa alegre, en un líquid moll i tèrbol ple d’escuma al qual el desaigüe li costava empassar-se. No ens adonem dels magnífics caragols levogirs que dibuixa l’aigua sana en circumstàncies normals: s’enfonsa dibuixant espirals d’alegria per veure’s de nou alliberada de les canonades cap a la llibertat a cel obert. Les hèlixs semblen diminutes ones i quasi pagaria la pena de viatjar a l’hemisferi sud per experimentar els girs a la inversa que conten aquells que ho han pogut contemplar de primera mà.
Espere, sense esperança, que el forat s’acabe de beure l’aigua, però aquesta resta immòbil, morta, i és molt de temps després que comence a apreciar que el nivell descendeix, mil·límetre a mil·límetre, com si només poguera obrir-se pas entre espais embolicats i foscos, entre teranyines de pèls que formen una parada definitiva. Mire l’espill i en alguns punts les gotes esguitades l’han fet opalescent.
Faig per recordar on deguí deixar el filferro que vaig emprar l’última vegada. L’hauré de buscar per intentar-ho. Espere una estona més i ara ja no queda quasi aigua. Ha quedat un soll de dentífric al lavabo i l’última bromera ocupa també el seu centre.
Encara que sé què passarà, òbric l’aixeta i amb alguns grapats d’aigua intente que les restes de sabó davallen per la vora de la pica. La brutícia torna a reconduir-se al bell mig del bassal, dissolta, i ascendeix de nivell per a transformar-se en aigua estancada. Les gotes que cauen des de l’aixeta tancada pretenen assolir un ritme impossible i l’intent només es queda en un plovisqueig quan augmente la pressió de la maneta. Després de la maniobra de neteja, la pica es queda com una bassa d’oli ple d’engrunes, que continua amb el tràngol, passada la tempesta. Resistisc una mica però, finalment, no em queda més remei que baixar a buscar el fil d’aram per escodrinyar-li les entranyes al lavabo.
Quan torne he pujat també una llanterna amb la qual il·lumine el forat del desaigüe ja buit que sembla la gola d’un llop. La canonada deixa que la llum regalime per les parets fins que desapareix en un fons lluent. Faig la primera provatura amb el fil al qual li he doblegat un extrem, talment com si fóra un ham. L’introduïsc enllumenant-me amb la llanterna i quan note el tope el faig girar imaginant que enrotlle espaguetis. Quan sent que el ferro s’ha enredrat estire amb cura i veig que es desprén alguna cosa. Ho trec fora i veig que només he pescat un manoll de cabells lletosos i bruts que desprenen olor a claveguera, com si foren els budells d’un peix. Netege l’extrem i torne a fer un altre intent amb el mateix resultat. Òbric l’aixeta i, en un no res, la pica s’inunda de nou. Espere i veig que el nivell comença a baixar amb una fluïdesa més perceptible que abans però encara insuficient. Em resistisc i hi torne però el tap em resulta inaccessible perquè aquesta vegada trec l’extrem i ix net i la bassa continua immutable. Repetisc l’operació i arribe amb el filferro fins al colze del sifó que resulta una trampa definitiva que el deixa encaixat, sortint pel forat com si fóra un espàrrec galàctic. Ara el problema afegit és com desenganxar aquesta dissortada invenció.
No em quedarà altra que vestir-me amb el neopré, ficar-me les aletes, la màscara amb el tub de respiració, el ganivet, llençar-me a bussejar i a veure com me les apanye.
