Fotografia: EFE/ Biel Aliño

Eixirem d’aquesta crisi, no hi ha dubte. La por, la incertesa i el desconcert no impedeixen que necessitem pensar, ja, l’endemà de la catàstrofe. L’espècie humana és així, necessita un horitzó que atorgue sentit al present. Per això és tan comú que aquests dies de confinament sense final a la vista produïsquen tanta ansietat.

Ens consola la idea que el contrasentit servisca per a alguna cosa. Eixirem d’aquesta crisi sent millors, ens diem, i hi ha una càrrega d’esperança en aquestes paraules que frega el voluntarisme. Com si la consciència de la nostra vulnerabilitat servira per si sola per a ordenar el món d’una manera més justa, més eficaç, més raonable. La pandèmia, no obstant això, com qualsevol crisi, té una mica d’il·luminació. I és que és veritat que aquests dies la rebotiga del nostre present -allò que romania ocult però que possibilita el bon funcionament de què es mostra- apareix davant nostre ara oberta en canal.

Ens sufoquen les condicions dels nostres ancians en moltes residències geriàtriques, els hospitals desproveïts de material bàsic i el seu infravalorat personal, majoritàriament femení. Veiem amb admiració com les mestres es colen per les pantalles en els nostres salons i converteixen els petits salvatges en personetes civilitzades per una estona. Tractem d’assimilar un torrent infinit d’informació, filtrem faules i esperem que una mica de les coses positives que arriben s’acabe convertint en realitat. La resilient caixera de supermercat, mileurista (si arriba) de dilluns a dissabte i amenaçada d’obsolescència per un escàner de pagament automàtic, es revela ara com a heroïna social en una guerra al front de la qual hi ha, abans de res, les dones. Són dones les que tixen, aquests dies, màscares en cadena, la mà d’obra barata habitual d’empreses reorientades a l’exportació que han aconseguit ser competitives per mitjà de la devaluació salarial. N’hi ha moltes que són estrangeres que fan hores en aqueixes fàbriques i cuiden, perquè el sou arribe, avis que esperen a casa que les llistes d’espera de residències convertides en camps d’extermini avancen…

Aquesta realitat oculta que la crisi trau a la llum està composta dels elements que el nou món que ens anuncien després de la pandèmia hauria de considerar imprescindibles. No obstant això, a mesura que les setmanes passen i la crisi sanitària dóna lloc a una crisi econòmica, el sentit comú sobre essencial per a les nostres vides, allò a què no podem renunciar en cap cas, assumeix que en els pròxims mesos vindran mal dades, i que en circumstàncies adverses només quedarà estrényer-se la corretja. Seria paradoxal que l’ara evident necessitat d’enfortir els serveis públics sanitaris, educatius i de dependència, i de reconéixer amb condicions laborals dignes aqueixes treballadores essencials, acabara evolucionant cap a l’acceptació més o menys acrítica de noves retallades en aqueixos sectors públics i una major precarietat de les treballadores precàries.

Perquè això no passe, el canvi en el nostre sistema de valors que la pandèmia ha propiciat ha d’anar acompanyat d’una transformació profunda de la realitat material en què vivim immersos. Volem una societat millor, un món en el qual la solidaritat i la col·laboració prevalguen sobre la competència i l’individualisme, perquè aquests es revelen inútils quan l’amenaça cau sobre tots. Aquest món millor, és hora de dir-ho, només pot ser aquell en què la lluita contra la desigualtat material s’impose com a meta principal per a una societat democràtica.

Just el contrari de què ha ocorregut en els últims trenta anys, i especialment des de l’esclat de la crisi en 2008. Són molts els estudis que relacionen la creixent desigualtat en les nostres societats amb l’augment exponencial dels riscos als quals estem exposats. De fet, és fàcil de deduir d’una inseguretat i precarietat laborals més grans, l’aparició de malestars psíquics, socials i, també, polítics i ecosistèmics. Si a això afegim l’acceleració en el desmantellament de l’estat de benestar en l’última dècada, només podem concloure que la tornada a la normalitat que tots anhelem ha de ser, en realitat, substancialment a una de diferent de la que ens ha conduït a la situació actual.

Per tant, l’endemà d’aquesta catàstrofe hauria de ser el de l’inici d’un procés de reversió del programa que, amb mà de ferro, les elits polítiques i econòmiques han imposat durant anys sobre les majories socials, moltes vegades amb la col·laboració tàcita d’aqueixes mateixes majories. És una tasca àrdua, perquè implica posar límits a la globalització i restablir la sobirania popular (no confondre amb la nacional) en aquells àmbits, com el del treball, on es construeixen les identitats col·lectives emancipatòries i els llaços de solidaritat entre iguals. Sense aquests límits, la idea de ‘ciutadania’ no és més que una closca buida. Com dic, és un assumpte complex. Però, precisament, la crisi sanitària posa de manifest que l’essencial està molt més prop del nostre abast que no sembla, té a veure amb la reproducció de la vida, indispensable perquè hi haja producció d’objectes i tota la resta.

Així doncs, durant les pròximes setmanes tractaré d’acostar aquests plantejaments generals a qüestions concretes que conformen la realitat actual de la nostra societat, qüestions concretes que necessàriament han de canviar. La Vall d’Albaida serà la finestra particular a través de la qual mirar al món; perquè, com dic, es tracta de dinàmiques globals, encara que marcadament afectades per les especificitats de cada cultura, territori i població.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.