Les caderneres

  • «Si n'escolte, detingudament, el cant mentre passege, veig el carrer on jo vivia de menut.»

Pere Brincs
28.07.2018 - 23:10
Actualització: 29.07.2018 - 01:10
VilaWeb

Les caderneres són per a mi uns pardalets de bon auguri. Potser no és un auguri en el sentit de predicció o de pressentiment, sinó de la felicitat instantània que em provoca descobrir el seu vol a la vora d’un camí. El que més m’agrada és d’acostar-m’hi mentre s’engronsen en un branquilló acabat en flors seques, on les llavors madures es cobreixen del coto-en-pèl que els permetrà disseminar-se amb un bufit d’aire. Elles resten a la seua, picotejant, ignorant aquella persona que s’acosta sobre dues cames; però a una distància prudencial alcen un vol discret, divertit, al qual van sumant-se tres, quatre o cinc exemplars a mesura que la bandada s’escapa fent ondulacions com els cavallets de fira.

Per la vestimenta que du hom podria dir que la cadernera és un ocell exòtic, alguna espècie rara que contrasta amb la uniformitat dels gafarrons o dels verderols. O una espècie migratòria, com les paputs o els abellerols, capaços d’aportar una imatge llunyana i quasi selvàtica que contrasta amb la llisor autòctona. Però malgrat això, les caderneres passen tot l’any amb nosaltres i és ara quan les niuades noves més tràfec demostren.

La cadernera té una taca roja sang en la cara, amb una mena d’antifaç negre que li emmascara els ulls i pronuncia, si de cas, el seu diminut bec d’ivori. El cap li continua blanc i torna a negre en el bescoll on s’uneix a un cos diminut i bru tocat amb unes ales negres travessades per una banda groga des de la base a la punta, amb unes pinzellades blanques en les plomes remeres. Quan el pardalet està en repòs manté un posat erecte i és el conjunt d’aquests tres colors: roig, negre i groc qui origina aquell aspecte d’objecte valuós, com ornamentat amb pedres precioses.

La veu de la cadernera és la veu del camp pròxim, del silvestrisme entre acrobàtic i virtuosístic. És un reclam fi, alegre, que sempre se sent límpid en una solitud que no és tal. L’ocell refila amb una veu cristal·lina plena de claror, i sovint acaba les frases amb la mateixa cadència que deixava el vell esmolador quan venia al poble.

La cadernera és un d’aquells pardalets que als humans els agrada tindre a prop malgrat que hagen d’engabiar els ocells que han nascut lliures. Generalment, la presó de les caderneres sol ser diminuta, molt més que la dels canaris, per exemple. Però a pesar d’això, el seu cant continua sent jovial, divertit, graciós. Com si en l’instint animal no entrara la rancúnia envers el capturador.

Si n’escolte, detingudament, el cant mentre passege, veig el carrer on jo vivia de menut. A mitjan matí el ti Adolfo treia la gabieta amb la cadernera i la penjava d’un clau al costat de la finestra perquè li pegara el resol tebi de l’hivern. Supose que el pardalet s’alegrava i aleshores començava a botar entre les dues perxes que travessaven tot el cel on havia de viure. Repuntava i la veu clara eixamplava l’estretor d’aquell carrer ombrívol. Potser, és perquè duc aquest record, entre gris i glaçat, que m’alegre de veure les caderneres volant sobre les ones invisibles quan passe pel seu costat. I per això, també, pense que són un bon auguri, una bonaventura, que puguen volar lliures i jo puga seguir-les fins que es perden en la frondositat feréstega del camí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any