Des del Mirador d’Ontinyent es veu el nucli antic de la ciutat. És el lloc que ha triat el jove poeta Raül Francés (Ontinyent, 1990) perquè dialoguem, entre d’altres coses, del seu primer llibre de poemes Simfonia per a set veus (Onada, 2015). I dic entre d’altres coses perquè, només d’encaixar les mans i veure-li la mirada d’il·lusió, sé que en els pròxims minuts tindrem una conversa ben sucosa de literatura, de llibres, de música, de filosofia i d’altres etcèteres. Després dels inútils intents de fer una fotografia malmesa pel sol, busquem un banquet, engegue la gravadora i…

-Bon dia, Raül, i abans que res enhorabona pel teu primer llibre! Així que, ens podries sintetitzar què és Simfonia per a set veus?
-Bon dia! Bé, amb aquest poemari el que realment pretenia era bolcar les poesies que he fet des que vaig començar a escriure. El títol –Simfonia per a set veus– fa referència a les meues passions: d’una banda, la meua carrera, que és Filosofia; d’una altra, la música, ja que sóc músic des dels huit anys. I, després, que m’encanta llegir, cosa que m’ha portat a escriure poemes, contes o el que siga; a partir d’ací s’elabora el llibre. Per què set veus? Perquè, com en l’escala musical, hi ha set graus; en el poemari cada capítol fa referència a un grau de l’escala musical.

-I com es passa d’escriure poesia per a tu, és a dir, en l’àmbit privat, a publicar-ne?
-Hi ha un moment en què conec diversos autors, com Alfons Navarret, Antoni Rovira o Moisés Llopis, els quals em donen la idea d’intentar publicar un llibre. A partir d’ací, vaig començar a recopilar els poemes en una espècie de llibre, i Enric Sanç, l’editor d’Onada, es va posar en contacte amb mi per si tenia una proposta editorial que li poguera interessar.

-Tornant al títol i als set graus que havies comentat: són un pretext per a relligar els poemes, un fil per juntar-los, o hi ha algun sentit amagat?
-Té el seu sentit perquè, realment, començar en la tònica –primer grau– i acabar,  no en sensible –que en seria el sisé–, sinó en tònica de nou, vol dir que el poemari s’escriu a si mateixa. És un cicle, i cada tonalitat està marcada per uns poemes determinats. Per exemple, en dominant es pot parlar més de la filosofia o de la poesia, de com el poeta escriu poesia. Per acabar, hi ha un crescendo final –la tònica que havíem dit–, en què se citen les tres vessants de les quals beu el poeta per a escriure el llibre: filosofia, música i el mateix gènere poètic.

-Filosofia, música i poesia: hi haurà algú que es pregunte si no són el mateix. On estan els límits de cadascuna?
-El llibre aprofita eixos tres temes per a teixir els poemes. Per què música, filosofia i poesia i no una altra cosa? Per una banda, per la meua formació de músic, d’estudiant de filosofia i de lector de poesia. I, per una altra, perquè crec que les tres, encara que estiguen separades, es donen forma unes a altres, es retroalimenten, estan entrellaçades. Per això, trobe que no són el mateix, però sí que són interpretacions de realitats semblants.

-Al teu bloc, Meditacions a la muntanya, hi ha el preludi del poemari (‘Simfonia d’unes veus silenciades’), mentre que al llibre només hi ha els tres versos escalonats (‘… i eren set veus, // set graus, // set vides.’). Per què no l’hi has inclòs també?
-Perquè, bé, volia que el preludi animara la gent a llegir el llibre. I, per això, aquest preludi apareix també en el periòdic La Plaça, de la Font de la Figuera, on solc publicar articles. És, en certa manera, un reclam perquè la gent s’interesse pel poemari.

-Un ham perquè el lector pique…
-Sí, exacte!

-A mi m’ha cridat l’atenció que hi ha dues paraules que utilitzes constantment: ‘clandestinitat’ (i derivats) i ‘atzucac’ (i derivats). Són dos leitmotiv que apareixen freqüentment. I, de fet, al tercer poema de l’apartat ‘Camins de ferro’, escrius ‘clandestinitats atzucades’ (‘Cases, pins, serres i més serres, endevinaven clandestinitats atzucades’, p. 91), és a dir, que apareixen fins i tot les dues juntes. A què respon això?
-A veure, la clandestinitat seria la intimitat del poeta a l’hora de decidir-se a publicar els versos. I, d’altra banda, també un poc per a fer referència a la nostra literatura, la qual existeix, però està amagada. La gent no és conscient que en qualsevol camp de la nostra literatura hi ha molts autors.

-Per al públic poc avesat al món de la filosofia i de la música, ens podries regalar alguna pista d’interpretació? Què creus pot fer el lector davant d’aquesta manca de coneixements?
-Home, sí que és veritat que hi ha molts referents, com Nietzsche o Zaratrusta, que per a la gent que no està en aquests camps no s’entenen. Però pense també que el fet que hi haja coses que el lector no comprenga fàcilment pot ser un atractiu per a voler interessar-s’hi.

-És a dir, com la bona literatura: que ens ha de suposar un repte.
-És clar, és clar, això és el que pensava.

-Has publicat articles als periòdics La Plaça o Vilaweb, i contes a Morvedre.info. Quines diferències trobes entre escriure cadascun d’aquests gèneres: article, conte i poema?
-Diferències? Per exemple, per a escriure poesia necessite estar més temps. Escriure un poema és més fàcil, però després recapitules trenta mil voltes, saps? I això tal volta en un conte també passa, però en un relat segueixes una línia argumentativa que en un poema no és tan fàcil veure. I els articles… Jo sempre he intentat barrejar el conte i la poesia. Realment, com diu Nietzsche en un moment de la seua història, una novel·la que no es puga poetitzar no és una novel·la.

Raül Francés-Molt bona definició. I parlant de poetitzar: eres partidari d’aquella idea romàntica que la poesia és inspiració o cal molt de treball?
-Un poc de cada cosa. Sí que és de veres que dic, ai, hui m’ha vingut al cap això, i si no ho escric, se’n va i ja no hi torna. En aquest sentit, sí que és cert que hi ha inspiració. Però, després de la inspiració, escrius el poema i dius, ai, aquestes paraules no em quadren, i ací sí que en cal una reelaboració. Jo, de tots els poemes que he escrit, he fet una tria per a fer el llibre. Hi ha molts poemes que he hagut de descartar, però que, alhora, m’han servit per a formar-me i escriure més coses, perquè, realment, com més escrius, més millora la teua escriptura.

-Deduïsc, doncs, que des de la primera vegada que escrius un poema fins que arriba al paper, hi ha moltes versions…
-Sí, sí, i tant.

-D’acord. I ara un torn de respostes ràpides. Referents poètics:
-Poètics? Vicent Andrés Estellés, Federico García Lorca, Antonio Machado… I també els romàntics francesos com Baudelaire!

-Ja deia jo que em sonava allò de “La borratxera sedueix el meu cos…”
-Sí [riu].

-I de filosòfics?
-A part de Nietzsche, l’existencialisme francés: bàsicament Sartre o Camus –que és -escriptor, però també filòsof.

-Vas estar a la Fira del Llibre de València el 25 d’abril. Com es viu el canvi de ser comprador de llibres a estar ‘venent’ el teu?
-No ho sé. Per un costat et sents satisfet per arribar-hi i dir, ai, està el meu nom en la parada! Per un altre, és una experiència diferent perquè quan estàs en la caseta, quan estàs esperant que vaja algú, veus a qui li agrada llegir, a qui és un comprador de lectura i a qui només ve a mirar el llibre, la qual cosa és molt curiosa.

-Hi ha hagut un cert malestar perquè s’esperava que la Fira fóra, després del canvi polític, més valenciana, amb més activitats en valencià. Has trobat a faltar més aposta per activitats en aquesta línia?
-Home, és veritat que només vaig anar el dia 25. Però sí que veig que potser falten més activitats en aquest aspecte, i que cal donar-ne més difusió. Per exemple, l’editorial Onada tenia la caseta a un costat i hi havia gent que ni hi passava. I com Onada, moltes altres.

-I com ‘vendries’ tu el teu llibre o la poesia en general, com seduiries tu el públic?
-Li diria que si no ha llegit mai poesia, que s’hi anime. Pense que és un gènere diferent que està oblidat, i, si és poesia en valencià, encara més. Després, que es deixe seduir i portar per les paraules. La poesia és, com dic en alguna part del llibre, com aquella amant que et busca, que et vol seduir, però tu no t’hi deixes. I no parle de la poesia en particular, sinó de la lectura en general. Les persones s’han de deixar seduir pels llibres, tant si es tracta de poesia, de narrativa o del que siga. Com més lliges, més entens el món.

-Deies que la poesia valenciana està oblidada, però això contrasta amb el fet que hi ha molts poetes valencians.
-Sí, crec que hi ha més poetes valencians que lectors de poesia en valencià. I el que passa és que els mateixos poetes s’acaben llegint entre ells. En el meu cas particular, la meua família o els meus amics i coneguts sí que s’han interessat pel llibre, però altres persones no tan pròximes veien que era poesia i deien, ai, és que no. I es feien enrere.

-Jo crec que és cosa d’educació literària… Recordes haver llegit poesia en l’institut?
-No, he llegit poesia pel meu compte. Per exemple, en castellà, les Rimas y leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer. O en valencià algun poema d’Estellés…

-Poema, en singular, fixa-t’hi; ni tan sols un poemari.
-Poema, poema, d’Estellés o també algun de Joan Fuster, però poc més.

-I, sobretot, imagine que poemes musicalitzats: ‘Assumiràs la veu d’un poble’ o ‘Criatura dolcíssima’.
-Sí, això mateix.

-Tens, doncs, més projectes en ment per a intentar lluitar contra aquesta invisibilització poètica?
-Sí, bé, de moment he publicat el llibre que ja és molt per a mi; és una satisfacció, perquè jo no m’esperava en cap moment veure en paper coses que havia escrit jo! Després, projectes en ment? No ho sé, ara no, però no em desagradaria publicar un altre llibre, no sé si de poesia, de narrativa, de narrativa juvenil, de contes, no ho sé. Tinc moltes coses, i les he d’anar recopilant, i després d’ací ja…

Apague la gravadora. La conversa, però, segueix sobre les dificultats de publicar en aquest país, sobre l’existència de premis, sobre els amics que tenim en comú, sobre les diferents influències literàries, sobre… Intentem fer una altra fotografia, però, de nou, el sol ho espatlla. Res, no n’hi ha manera. És igual; l’entrevista és, potser, la millor instantània que hem pogut fer d’aquest poeta novell que, de segur, prompte deixarà de ser-ho.