Una setmana després d’assistir a Ontinyent a la presentació del llibre Ciudadano Zaplana: la construcción de un régimen corrupto, del periodista valencià Francesc Arabí, l’evocació dels temps de l’opulència corrupta del PP a València conflueix amb la sentència condemnatòria pel cas dels ERO dels governs del PSOE d’Andalusia.

Aquesta coincidència és el retrat perfecte d’una època, la de les grans majories absolutes del bipartidisme espanyol, que va evidenciar la falta de sistemes de control efectius davant autèntiques pràctiques mafioses. Uns modus operandi amb patrons comuns per a la consecució de diversos objectius: d’una banda, l’ús inadequat dels recursos públics per tal d’alimentar la construcció d’hegemonies polítiques sustentades sobre un clientelisme generador d’adhesions indestructibles. D’altra banda, l’enriquiment personal de determinats individus, ja fóra a través del presumpte cobrament de comissions il·legals, com en el cas de Zaplana, o mitjançant el desviament de fons públics sense cap mena de control objectiu, com en el cas dels ERO andalusos.

Així doncs, encara que a diferència de l’ex-president Zaplana, en el cas dels ex-presidents andalusos Chaves i Griñán no es produïra una apropiació directa de fons amb la finalitat d’enriquir-se’n econòmicament, els punts en comú són els delictes de malversació i prevaricació. És a dir, esquivar els paràmetres objectius de l’Administració per a fer un ús abusiu dels recursos públics al servei d’un interès que no és el general. Parlant clar, gastar-se els diners de tothom en el que no toca.

Per tant, l’excusa de ‘l’honradesa personal’ adduïda per alguns dinosaures de la política en referència a les persones condemnades pels esmentats delictes de corrupció no és vàlida. Només hem de pensar quantes ciutadanes i ciutadans podrien haver trobat treball o quantes famílies podrien haver eixit de la pobresa si els fons malversats s’hagueren dedicat a polítiques actives d’ocupació i de cohesió social, i no a la compra de voluntats per a mantenir un partit en el poder.

En definitiva, eixa és la finalitat que comparteixen tots dos casos de corrupció: la retenció del poder absolut per part de persones que van arribar a creure que les institucions eren de la seua propietat i, pitjor encara, que confonien les victòries electorals amb sentències absolutòries. Sí, creien que les colossals majories absolutes que obtenien tenien el poder màgic d’absoldre’ls dels delictes. Potser perquè gaudien d’un sistema mediàtic sotmès a les directrius dels gabinets polítics, a través del qual s’amplificaven les bondats de qui prevaricava i malversava, elevant determinats lideratges als altars de la veneració. Mentrestant aquests, aclamats per les masses, identificaven contínuament els interessos del seu partit amb els de les institucions que, teòricament, havien de representar tothom. Continuarà.

Nico Calabuig i Serna · Portaveu de Compromís Vall d’Albaida i regidor de l’Ajuntament d’Ontinyent

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.