‘L’esperit del temps’, de Martí Domínguez

El uso de la razón hace avanzar el espíritu de los tiempos, por lo que la antigüedad de una tradición es más motivo de sospecha que de admiración.

Jorge Wagensberg

Un amic em parlava apassionadament -sempre ho fa- d’una lectura que l’havia impressionat recentment. Es tractava de les memòries de Marcel Reich-Rainiki, un dels crítics literaris més influents i reputats d’Alemanya. Reich-Rainiki, qui havia patit en carn pròpia el nazisme i l’holocaust, narra la trobada en una presentació pública amb Albert Speer, l’arquitecte i ministre que formava part del nucli dur de Hitler, i l’enuig que va sentir per l’emblanquiment i l’expiació de culpes d’aquells que havien col·laborat de manera activa amb el règim nazi.

Ve a tomb perquè en L’esperit del temps, Martí Domínguez s’aproxima mitjançant les memòries apòcrifes d’un metge i científic vienés a l’entramat científic i intel·lectual del règim nacionalsocialista. Una narració en primera persona, que fa més creïble la necessitat de redimir-se dels crims i de marcar les distàncies respecte de la implicació en els programes de depuració racial a Polònia. Excel·lentment documentat, tots els personatges són reals excepte el protagonista que és una barreja de psicòlegs de l’època, però on no resulta del tot difícil d’ataüllar-ne identitats autèntiques.

Els records, escrits al camp de concentració soviètic de Kirov on va ser presoner, són el punt de partida de la novel·la. A partir de l’Anschluss (annexió d’Àustria l’any 1938) assistim a la depuració i persecució institucionalitzada dels jueus (l’antisemitisme ja hi era abans) que formaven part de la comunitat científica i acadèmica austríaca i a la seua substitució pels afins al règim. Com expressa el rector Fritz Knoll, un dels principals actors d’aquesta actuació: ‘Aquest és el camí! No em vingueu amb remordiments! Cal enfortir el cor’.

Partidari de les teories eugenèsiques, l’etòleg i metge participa activament en els processos de selecció i germanització amb l’asèpsia pròpia dels científics, considerant els no aris subhumans, bèsties que cal seleccionar basant-se en percentatges, ja que consideren que la barreja proporciona el pitjor de les dues races. El relat es presenta de manera crua (tal com era) amb escenes que provoquen ganes de boçar a qualsevol persona amb un mínim sentiment d’empatia i humanitat. Així i tot, hi ha passatges de gran bellesa i harmonia on llueixen els coneixements biològics i botànics de l’escriptor.

Certament, en un estat que es declarava aconfessional, regit per les lleis de la ciència i allunyat de la religió, molts científics i intel·lectuals brillants en el seu àmbit de coneixement acabaren participant-hi activament, avalant les polítiques del règim hitlerià. Com pot ser que gent d’aquesta formació acadèmica i intel·lectual, capaç de recollir una cria de gralla per por que la trepitgen, d’emocionar-se amb un poema de Goethe o de gairebé plorar amb Eine kleine nachtmusic de Mozart, siga tan insensible i indolent davant la crueltat i la barbàrie? Sempre m’ho he preguntat, sempre m’ha inquietat.

En L’esperit del temps, Martí Domínguez no només retrata la sinistra connivència de molts científics i acadèmics amb el nazisme, sinó que, sobretot, et sacseja i t’interpel·la constantment. El clima intel·lectual i cultural d’una era pot ser la força invisible que arrossega i obnubila una societat sencera? Pot ser aquest ‘esperit del temps’ la coartada per a eximir els actes individuals?

És evident que molts d’aquests personatges emparats en aquesta idea de deixar-se portar pel corrent reescriurien el seu passat i ocultarien la transcendència dels seus actes, però la memòria i, en alguns casos, el sentiment de culpa, és un corcó, i al final, massa tard sovint, se sap tot.

En nom de la raó i el progrés s’abocà la condició humana al precipici, però la història també ens permet de comprovar que el progrés moral existeix i pot anar en la bona direcció, malgrat que actualment prenguen força plantejaments supremacistes ètnics i culturals i es neguen o es trivialitzen fets abominables.

Una novel·la d’idees d’un extraordinari escriptor valencià que posa damunt la taula debats de passat i de present, i que si no l’heu llegida, ja tardeu a anar a la llibreria o a la biblioteca. Si amb açò encara no en tingueu prou, Òmnium Cultural li ha atorgat el premi de millor novel·la de l’any.