L’estiu de 1970

"Era una acadèmia de dos alumnes en què al mateix temps féiem de professors: l’u explicava a l’altre les coses que no entenia, ja que quan s’estudia per lliure sorgeixen molts dubtes."

Bartolomé Sanz Albiñana
26.03.2022 - 16:18
Actualització: 26.03.2022 - 17:18
VilaWeb

El curs 1969-70 el vaig acabar amb tot aprovat, inclosa la segona revàlida de sisé de batxillerat. Però haver de repetir aquell curs i la revàlida que ja tenia aprovats no em va fer gens de gràcia: no ho vaig acabar d’assimilar i sempre ho vaig tindre com una espineta al cor o on fóra. I tot i que han passat cinquanta anys, els records continuen vius per eixes i altres qüestions.

Aquell estiu, amb la idea de recuperar el curs perdut, Vicent el Platero i jo ens en vam anar als Serrans, prop del Racó d’Ademús, amb la idea inicial de preparar-nos Preu i presentar-nos per lliure a la convocatòria de setembre.

Amb els quatre discos que tenia i que van amenitzar un poc el temps lliure, i un bon grapat d’apunts de Preu que havíem de reelaborar i fer nostres, vam passar dos mesos a Aras de los Olmos (abans Aras de Alpuente).

El nostre paisà don Juan Borrás Juan ens va acollir en la casa abadia d’aquell poble dels Serrans on s’estava de rector des del 1966. Allí vam estudiar de matí, vam conviure amb la gent del poble, vam fer colla amb un grup de joves del poble i uns altres que hi venien a estiuar, vam fer classes de repàs als estudiants amb alguna assignatura suspesa. També vam amenitzar les misses cantant cançons noves, acompanyades de guitarra, no sols en aquell poble sinó també en altres del voltant on aplegàvem per carreteres sense asfaltar amb el Seat 600 del nostre paisà.

Cada dia, després de desdejunar, ens posàvem a la tasca: Vicent el Platero preparava uns temes i jo uns altres i després els intercanviàvem. Era una acadèmia de dos alumnes en què al mateix temps féiem de professors: l’u explicava a l’altre les coses que no entenia, ja que quan s’estudia per lliure sorgeixen molts dubtes.

Cap a migdia ens desplaçàvem a la biblioteca del poble on féiem unes classes de repàs de matèries humanístiques a alumnes amb alguna assignatura suspesa. Hi acudien alumnes de València les famílies dels quals hi estiuaven cada any i també alumnes del poble que estudiaven el batxillerat a Requena.

Algunes vesprades ens reuníem amb un grup de joves per assajar cançons i vam fer un cor de veus per a cantar en les misses dels pobles que estaven a càrrec de don Juan Borrás. Aprofitant el grup de músics i veus que vam formar ens vam presentar a un festival on vam cantar, d’entre més, “La unión del mundo”, una cançó de Manolo Díaz inclosa en el disc d’Aguaviva Cada vez más cerca, un disc que em va fer molta companyia el curs següent: deia coses que a mi em cridaven l’atenció i hi havia molta poesia (León Felipe, Rafael Alberti, Constantino Bertolo, Gabriel Celaya, Federico García Lorca). La cançó que vam elegir era terriblement ingènua i d’un idealisme molt simple. Encara la recorde:

Yo quiero cantarte una canción
Para que tu sepas mi porqué
Porque quiero que tú y yo luchemos por la unión del mundo.

Pero he de decirte también
Que para empezar hay que tener
El cariño que tú y yo debemos enseñar al mundo.

Vamos a empezar solos tú y yo;
Pronto se unirán otros muchos.
Cuando vengan más, les enseñaré
Cómo hay que salvar nuestro mundo.

La unión del mundo…

L’estiu de 1970 va ser l’estiu d’“Un rayo de sol” de Los Diablos (cançó festiva indiscutible d’aquell estiu) i de “Mammy Panchita” de Marisol. Segur que la gent de seixanta-cinc a setanta-cinc anys se’n recorda perfectament. Aquell estiu vaig aprendre tres cançons que m’han acompanyat tota la vida: “Let it Be”, “The Sounds of Silence” i “El cóndor pasa”. També vaig llegir Cien años de soledad: “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde en que su padre lo llevó a conocer el hielo”.

La manutenció estava en mans de la bona senyora Maria, una dona molt gran que ens preparava les menjades i ens llavava la roba. Li vam pagar amb els diners que vam arreplegar de les classes que vam fer. La recorde amb afecte. El bo de don Juan Borrás no ens va cobrar un cèntim de l’estada. Finalment, no ens vam presentar a setembre, però el camí recorregut no ens el llevava ningú. Jo, molt enamoradís aleshores, em vaig fixar en una xicona d’aquell poble: estàvem en eixa edat en què es fan descobriments a tota hora.

Vicent el Platero i jo vam tornar a festes del poble, que aleshores eren a principi de setembre. Eixe mateix mes es va fer l’acte inaugural d’El Nostre Cau, un club de joves auspiciat per l’església local —el rector aleshores era don Fernando Cardona i el coadjutor don Adrián— amb uns estatuts aprovats per l’arquebisbat de València, quan el vicari episcopal era don Jesús Pla (d’Agullent), “Jesús del gran poder” com era conegut, ja que a més estava a punt de ser bisbe auxiliar. Recordem que aquella organització cultural no tenia cap dotació econòmica ni ajuda oficial de l’ajuntament, i que les activitats que féiem se sufragaven amb les quotes que hi aportaven els socis.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €