L’estiu de 1972

Al nord del riu Tàmesi, al mateix emplaçament on treballava de washing up (això que ara diuen “restauració”), hi havia hagut teatres des de l’època de Shakespeare. En aquell moment, el lloc tenia el seu encant, més que res per estar prop de la catedral de Sant Pau, al cor de la City: els concerts barrocs d’orgue debades, les vesprades de juliol i agost mentre feia una becadeta, eren únics. Segur que dins d’algun llibre en tinc alguna programació.

Els dies que tenia classe anava a l’Oxford School of English, una de les moltes acadèmies d’anglés que hi havia pel centre de la capital, amb estudiants universitaris de diversos països d’arreu del món. La meua aula estava per Piccadilly Circus. Ens feia classe el director, Mr Ingram, que contínuament ens repetia el lema que molts anglesos han interioritzat de fa segles: “England is the best country in the world”. Recorde que en tot l’estiu no hi va haver mans que Mr Ingram pronunciara Bermúdez (nom d’un estudiant de Galícia) com Déu mana; sempre deia Mr Bermiudes. Com volia ell que nosaltres pronunciarem correctament “comfortable” i “vegetables”?

Quan acabava la classe visitava algun museu. Eixe primer estiu a Londres en vaig xafar un bon grapat: el Museu Britànic on vaig veure moltes de les coses explicades en les classes d’història antiga i de l’art (Déu sap quantes vegades que he tornat després!), el Museu de Londres, la National Gallery, la National Portrait Gallery, la Tate Gallery (amb les pintures del poeta visionari William Blake!), el Museu de Victoria i Albert, etc. No debades afirmava el doctor Samuel Johnson (1709-1784) que qui està cansat de Londres està cansat de la vida, ja que a Londres es troba tot allò que la vida et pot proporcionar.

També tenia un llistat de llocs d’interés turístic que no em podia perdre: el palau de Buckingham, St James’s Park, el mercat de Covent Garden, Downin Street i les Cases del Parlament, Hyde Park, Madame Tussaud’s, el London Planetarium, Oxford Street, la Torre de Londres, la plaça de Trafalgar, l’abadia de Westminster, el zoo de Londres, el London Bridge, el Tower Bridge, etc. A poc a poc ho vaig recórrer tot per primera vegada: ho vaig fer a soles, que és com millor s’aprenen les coses.

Quan vaig aplegar a Londres ja sabia que havia suspés francés, així que les poques estones lliures que tenia les dedicava a estudiar aquest idioma a la vora del Tàmesi, que no és el millor lloc per a fer-ho, però no tenia alternativa. Durant les primeres setmanes vaig rebre una carta de la nóvia de Burjassot en què em deia que m’havien suspés el llatí. Jo no m’ho creia, i encara pitjor: no tenia ni aquells incomprensibles i infumables temes venuts per un moro per a repassar-los. El simple pensament que a setembre em poguera eixir un tema com ara “Sistemas de infectum y perfectum y relaciones entre ellos” em produïa malsons. Mala gràcia em feia allò!

Al cap d’uns dies vaig rebre una nova carta amb una gran alegria: la notícia era que m’havien aprovat el llatí per “compensació”. Aquells anys hi havia una norma no escrita segons la qual, si et suspenien una assignatura de les nou que hi havia en primer, te l’aprovaven per compensació; això sí, en sempre que hagueres tret bones qualificacions en la resta. A mi ningú no me n’havia dit res, ni d’això ni d’altres convencions tàcites, però em va alegrar molt l’existència d’aquella norma. Ara que ho pense bé, no sé per què no em van aprovar també francés per la mateixa regla de tres. Però sembla que els idiomes anaven en un altre paquet “curricular”, per fer servir una paraula més contemporània.

Així doncs, amb el curs acabat i amb la primera beca salari aconseguida, va començar l’estiu. Ah, amb part de la dotació d’eixa ajuda vaig pagar no sols els deutes acumulats en la residència de Burjassot, sinó també els que tenia pendents en el seminari en el moment en què el Rector don Rafael Sanus i el superior don Miguel Payá em vam concedir intempestivament un any sabàtic no sol·licitat. Eren unes vint mil pessetes, és a dir, cent vint euros actuals: però prou diners per a l’època, sí. Quan el meu pare em va fer memòria d’aquell deute pendent, jo ja l’havia pagat: allí estava encara el bon don Juan Pérez Navarro (de Muro d’Alcoi, † 2015, a 85 anys), qui no em va estirar les orelles pel deute pendent. Don Juan feia d’administrador des de 1958, però la veritat és que en 1972 hi havia ben poc a administrar en allò que quedava del gloriós Seminari Metropolità de València que jo vaig conéixer, amb seu a Montcada. En aquella última visita a Montcada no vaig gosar d’interrompre la pau dels meus antics companys, que ja prou marejats anaven.

Continuem amb el meu lloc de treball. En entrar al hall del teatre hi havia la cafeteria, a la dreta, que era on jo treballava, i una barra, a l’esquerra, on se servien begudes alcohòliques: les botelles es penjaven a la paret cap per avall, amb uns dispensadors que mesuraven les racions com si es tractara de líquids molt valuosos; de fet, les begudes alcohòliques al Regne Unit sempre han tingut preus prohibitius. Doncs bé, la responsable de la venda de begudes alcohòliques era una senyora ja gran, molt entesa en la matèria —sempre tenia una copa entre mans—. Fins que em vaig acostumar, els primers dies em trobava un poc incòmode cada vegada que intercanviava unes paraules amb ella, ja que molt sovint intercalava uns afectuosos “Darling” o “My darling”, que a mi em posaven roig a més que em pujaven la temperatura per la nuca. Al cap de quatre dies vaig esbrinar que aquelles expressions eren paregudes al carinyo que algunes donen exploten en demesia per ací.

Amb la senyora apegalosa del “My darling”, el nom de la qual no recorde, hi havia una xica que l’ajudava; li deien Dawn, estudiava a Cambridge i eixe estiu es guanyava unes lliures a Londres com jo. Em va regalar bona cosa de llibres que ella ja no volia, com ara clàssics de la literatura anglesa que a mi em venien molt bé: diverses obres de Graham Greene, entre les quals Brighton Rock. Li vaig escriure un poema curt del qual recorde uns versos: “Et recorde, Dawn, / enredada entre els troncs del Mermaid Theatre. / Rossa cabellera. / Els llibres regolant Tàmesi avall…”. La versió original era en anglés, és clar. Jo estava en època d’aprenentatge i qualsevol material combustible m’aprofitava.

Al teatre també hi havia un restaurant que funcionava independentment, i on només anava quan els actors i actrius oferien còctels a gent de la set i polítics, molts nord-americans, tots molt empolainats i elegants. Al final de cada jornada apareixia Sir John, amb trage negre i corbata de llacet: era el mànager, i sense a penes dirigir-nos la paraula ni mirar-nos, coses que feia molt educadament, obria les caixes registradores, comptava els diners i comprovava que coincidien amb la quantitat registrada en el rotllet de paper de l’interior d’on només ell tenia la clau. Jo ja sabia que quan Sir John feia acte de presència li havia de preparar un té Earl Grey en la seua tassa especial, diferent de la dels clients. Donava les gràcies i ens deia “Good night” amb un falcat de bitllets en una mà i la tassa en l’altra.

A més del treball al teatre, de les classes a l’acadèmia, de les llibreries per Charing Cross Road (“Foyles for Books”, sobretot) i dels descobriments de tot allò que Londres m’oferia sense gastar-me molts diners, encara em va quedar temps per a la música. Recorde haver-hi assistit a més d’un concert de rock, per exemple, un de T. Rex: els riffs de guitarra de Marc Bolan en Get It On encara ressonen al meu cap:

Well, you’re dirty and sweet
Clad in black, don’t look back and I love you
You’re dirty and sweet, oh yeah
Well, you’re slim and you’re weak
You’ve got the teeth of the hydra upon you
You’re dirty, sweet and you’re my girl

Get it on, bang a gong, get it on
Get it on, bang a gong, get it on

No era la poesia dels romàntics Wordsworth i Coleridge, ni tampoc la d’Allen Gingsberg (de la Generació Beat), però prou millor que no el rap de hui en dia: on va a parar!