“L’estiu dels brivalls”, de Francesc Viadel

Recomanació de la Biblioteca Pública Municipal de l'Olleria

VilaWeb
Emili Juan
10.07.2022 - 11:44

I un altre any perdut en esta confusió vital
Lluitant contra els dimonis que van per dins cridant
Buscant guanyar-me la partida, i perdre la raó
Buscant que perda les forces, passa la vida i jo

Zoo. Estiu

Mentre una calor enganxosa cau a mitjan vesprada i se sent com bombegen el ritme dels martells i els percussors dels obrers, veig com un home major, encorbat de doblegar el llom plegant olives i veremant, trau una cadireta de boga al balcó del primer per veure si corre un poc l’aire.

L’escena quotidiana, pràcticament desapareguda, em transporta a un punt indeterminat dels anys 80 del segle passat on transcorre la novel·la de Francesc Viadel L’estiu dels brivalls (Vincle Editorial), premi Teodor Llorente 2021 de Novel·la Negra de la Pobla de Vallbona. Costa no imaginar-se el pare del jove Marc Lloret, brivall protagonista, prenent l’aire amb una samarreta de tirantets engroguida que deixa veure-li el melic. Perquè sí, els valencians que vàrem nàixer en la dècada dels 70, encara que no ho férem a la Ribera, veurem moltes escenes a la novel·la que ens faran recordar experiències i paisatges viscuts.

Ara bé, que ningú no espere una visió nostàlgica i ensucrada d’eixos anys. Ans al contrari, et remou el fetge i et mossega la consciència. Sense jutjar moralment, a través de les vivències dels protagonistes l’autor fa una crònica social crua d’aquest període, amb els budells a l’aire, retratant l’infern dels perdedors en un escenari que algú trobaria bucòlic, però que és ranci i opressor, i que la basca estiuenca encara fa més insuportable.

Encara ara, veig supervivents d’aquell temps caminar absents, sense voluntat perquè la droga, present a la novel·la, va fer jaç molts joves, també a la perifèria valenciana. Joves hedonistes, perdedors sense ni un duro que malviuen desorientats, mentre una part de la societat els mira per damunt del muscle, despectivament. Una societat en trànsit, alfarrassadors de paraula, que eren i deixaren de ser-ho. La fi de la història que predeia Fukuyama? Chi lo sa?

Un tastet:

«Tant de bo un dia els del banc veieren clar que l’única manera de redimir-se passava per la mort i eixiren amb la sang xarbotant-los a la boca, disposats a destruir aquell escenari pacífic de campanes repicant a mitja vesprada, aquella geometria ensopida del paisatge, aquelles ments ràncies embotides dins la closca igual que una merda al cau segur dels intestins. Es quedava i tampoc aquell any se l’endurien i possiblement tampoc aquell any arribaria la revolta i quasi segur que tot restaria igual com sempre.»

Reconec que és la primera vegada que m’acoste al Viadel novel·lista: li coneixia més l’assaig i l’obra periodística. No m’ha defraudat en absolut. Inevitablement, malgrat les clares diferències lingüístiques i de context, hi veig paral·lelismes amb la magnífica novel·la de Jordi Cussà Cavalls salvatges. Una societat en transició, que es fa miquetes per la part més baixa, la més putejada i oblidada sempre, i que veu emergir una nova classe de caseta i piscina. Mentrestant, el preu de la taronja per terra i arrancant tarongers. Puta misèria!

Un retrat brutal d’un territori salvatge: la Ribera.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes