Si recorden, en l’article “Confesse que vaig un poc perdut”, ens vam referir a l’aparició de noves formes de sexualitat. Vam dir que la sexualitat era un constructe social canviant al llarg del temps, i que un constructe social és un producte de la cultura que genera cada societat. Déiem que la religió, la sexualitat i l’ensenyament eren exemples de constructes que fem servir per a referir-nos i donar sentit a fenòmens que construïm sobre la base de les nostres creences per a poder interactuar entre nosaltres i gestionar millor la realitat i el món en què vivim.

Hui ens centrarem en com eixes noves formes de sexualitat tenen un reflex en l’aparició de noves paraules i expressions, és a dir, en un vocabulari totalment desconegut fa quatre dies —no entrarem a discutir-ne la correcció lingüística ni política—.

Abans d’entrar en matèria, he de comunicar que un  lector del primer article opina, no sé si de broma o de debò, que els recents canvis en el món de la sexualitat a què féiem referència estan íntimament lligats i són conseqüència del canvi climàtic que ho capgira tot, i del qual no se’n lliura ni la sexualitat. Ací deixe l’opinió, tan respectable com qualsevol altra, per si de cas la volen tindre en consideració.

Si no recorde malament, tot el  revol lingüístic a què hui em referesc, o una part si més no, va començar el dia en què Bibiana Aído, ínclita ministra d’Igualtat —d’això fa més de deu anys—, va gosar dir allò de “miembros y miembras” en referir-se als diputats i diputades del Congrés. Avise, abans de continuar el relat, que jo no pertanc al cercle dels seguidors dels desdoblaments lèxics per considerar-los ridículs, pesats, i em produeixen angúnia; a més que considere que hi ha altres formes de fer visibles les dones. Quede, per tant, ben clar que jo sóc membre de la congregació clàssica de tota la vida: la del “masculí genèric”.

Allò de “miembros y miembras”, que tant va fer riure i parlar, va ser el primer pas en el llistat d’atemptats o despropòsits lingüístics en castellà. Després, una altra futura ministra d’Igualtat, Irene Montero, va soltar allò de “portavozas”. Hui ja no ens estranyem quan sentim paraules com “soldada”, “caba”, “fiscala”, “jóvena”, “periodisto” y “electricisto”, perquè això de desbarrar sense límit per tal de promocionar el llenguatge inclusiu sembla que està de moda.

Les ministres d’Igualtat tenen tot el dret de tindre un moment de glòria i poder així passar a la història per les seues aportacions en un camp on no són expertes, d’ací que s’obstinen a deixar la seua empenta i el seu granet de sorra en la llengua que parlen. I sent conscients que el llenguatge i els diccionaris estan en evolució i revisió constants, no dubten a intentar-ho una vegada i una altra, a veure si alguna paraula o expressió es colen en una nova edició d’un diccionari o en el llibre d’estil d’un diari. No sé si elles deuen saber que, per molt que s’hi obstinen, resulta més fàcil i no costa tant esforç, per ara, masculinitzar el llenguatge que no feminitzar-lo. Una cosa diré per a tranquil·litat i satisfacció de les feministes: la primera declinació del llatí, llengua a la qual contínuament em referesc, està dedicada als substantius femenins. La segona, als masculins. Així que no es queixen: els gramàtics llatins les han tingudes molt en compte des d’antic. Malauradament, en la faula bíblica de la creació del món, la dona va ser creada en segon lloc, a imatge i semblança de l’home. Jo crec que d’ací vénen tots els maldecaps al llarg de la Història: un error imperdonable de Déu. Això, suposant que encara es creguen el conte bíblic de la creació. De tota manera,  tothom és a temps de  reescriure la Bíblia, i m’estranya que no s’haja fet ja i convertit en un best-seller: “Al principi la dona va crear l’home i Déu, etc.”. Però és clar que a partir d’eixa “primera errada”, s’han perpetuat al llarg del temps esquemes de difícil solució a aquestes altures: com desmuntem ara la clàssica teoria del patriarcat on la família  depén de la corona i aquesta de Déu Pare? Perquè no oblidem que en la cultura patriarcal el lloc de Déu l’ocupa el rei, el papa o alguna altra autoritat eclesiàstica, el senyor o el pare. Però tal com van les coses no m’estranyaria gens que els moviments feministes canviaren l’ordre establit que hem conegut fins ara.

Que no els estranye tampoc, per tant, de veure muntatges teatrals on els gèneres estan  diluïts: papers que tradicionalment corresponien a homes ara estan en mans de dones i a l’inrevés. Amb aquests plantejaments, els directors teatrals juguen amb el tema de la identitat: la condició d’home o dona ja no depén dels genitals. Poc importa allò que estava escrit en l’obra original i el respecte tradicional a les paraules sacrosantes dels autors respectius. Ara cadascú es converteix en autor de qualsevol obra canònica des que cau a les seues mans; i així, una tragèdia pot transformar-se en comèdia i a la inversa. Cadascú se l’apropia i la fa seua, donant-li el sentit que estime oportú.

Aprofitant els últims actes electorals madrilenys, l’actual ministra d’Igualtat, Irene Montero, amb la finalitat de congraciar-se amb tots els col·lectius transsexuals, intersexuals, bisexuals i pansexuals —perdonen vostés si m’oblide d’alguna associació— ha anat un poc més lluny, i ha fet un altre pas històric amb allò de “Buenas tardes a todos y a todas, y a todes”. I clar, aquestes noves fórmules on es fan servir això de “ellos, ellas y elles”,  queden molt bé en mítings, i de pas es fa l’ullet a qui no es troba content amb el cos que li ha tocat, ni amb el sexe masculí ni amb el femení, i s’obri la porta a la “lliure determinació de la identitat de gènere”. I jo em pregunte, açò és un primer assaig de què vindrà en el futur? Em prendran per sospitós i discriminador si no faig servir aquestes fórmules d’ara endavant? Una vegada més vaig un poc perdut, i espere que vostés em perdonen si em negue a caure en repeticions sobreres com ara “el meu fill i la meua filla van al mateix institut que el teu fill i la teua filla”. Què serà de mi quan es posen de moda frases com, posem per cas, “el meu fill, la meua filla i il meui filli no aniran d’excursió: el meu fill està malalt, la meua filla no està vaccinada i il meui filli se sent  discriminati pels companys i les companyes de la seua classe”?

Per tot això que veiem, sentim i llegim, pareix que està en no res tindrem una llei que regularà el dret d’autodeterminació de gènere, i en comptes d’home o dona es podrà  elegir entre “no binari o no binària o no binarie”. I així tots contents, contentes i contentis.

Déu ens estalvie la pròxima ministra d’Igualtat i els paquets de llenguatge inclusiu, que ja deu estar preparant alguna comissió del ministeri del ram. Segurament el Ministeri d’Igualtat espanyol deu estar al corrent de què va passar als Estats Units on,  la vespra del dia que l’horda de seguidors trumpistes assaltaren el Congrés, la Cambra de Representants —amb majoria  demòcrata— va aprovar la nova normativa interna d’eixe organisme, consistent en la imposició d’un absurd i rocambolesc llenguatge inclusiu o no sexista. Això significa un pas endavant més en la lluita per a bandejar paraules d’ús corrent, paraules de tota la vida, com ara pare, mare, fill, filla, germà, germana, oncle, tia, cosí germà, nebot, neboda, marit, muller, sogre, sogra, gendre, nora, cunyat, cunyada, padrastre, madrastra, fillastre, fillastra, germanastre, germanastra, nét i néta. També vol bandejar termes anglesos de gènere masculí o femení com “he” (ell), “she” (ella) i els seus derivats objecte o possessius “him, his” o “her, hers”. No obstant això, podem respirar tranquils de moment: no prohibirà l’ús de les paraules de tota la vida als congressistes. Buf! Quin descans!

La veritat és que no sé on anirem a parar si la  ideologia de gènere s’imposa d’una manera radical, ja que aquest moviment considera que les diferències sexuals són una de les causes d’opressió per a la dona (fotre!), i es proposa d’eliminar-les de la mateixa manera que el comunisme aspirava a eliminar les classes socials per considerar-les una causa d’opressió per als proletaris.

Perquè vegen que a la Cambra de Representants del Congrés americà, amb tot aquest guirigall, no es perd el sentit de l’humor, un congressista demòcrata va acabar una oració, més ample que llarg, amb un  “Awomen” (traduït: “A-dones”) en comptes de l’acostumat “Amen” (traduït: “A-homes”). (Parèntesi aclaridor: als Estats Units són, de bon tros, més devots que nosaltres, que li hem de fer!)  Que així siga, de divertida,  tota la lluita per a instaurar el llenguatge inclusiu. Amén! (traduït de l’hebreu: amén).

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.