L’himne de la ciutat d’Ontinyent, una composició centenària

«Insistim en el fet que la lletra de l’himne ha quedat desfasada i no ha suportat bé el pas del temps.»

Alfred Bernabeu
Alfred Bernabeu
22.01.2018 - 23:02
Actualització: 23.01.2018 - 00:02
VilaWeb

El 8 d’agost de 1918, un jove de vint-i-cinc anys, però prestigiós compositor, en carta mecanoscrita, sol·licitava a la corporació municipal permís per estrenar en les pròximes festes un himne dedicat a la ciutat d’Ontinyent. El consistori agraí el gest del ‘notable músico compositor, hijo de esta población D.Rafael Martínez Valls’ i acordà de facilitar l’estrena.

A poc a poc, l’himne guanyà en popularitat, sobretot a partir de 1928. En aquell any, l’insigne autor era el favorit del públic; Rafael Martínez Valls triomfava de manera esplendorosa en els escenaris catalans amb la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, una obra que arribà a més de 10.000 representacions. No és d’estranyar que,  l’aleshores batle, Manuel Mompó manifestara en la revista La Paz cristiana l’orgull dels repetits èxits de Martínez Valls. La corporació municipal va proposar l’adopció de certes mesures que potenciaren l’ús de l’himne, com l’adquisició de 20 partitures, que distribuirien entre les bandes de música i col·legis de la població. Aquesta coneixença   va afavorir la interpretació en les festivitats locals. No es tractava, doncs, d’una declaració oficial, però sí un reconeixement de facto.

L’acord  va arribar el 20 de juny de 1960. El batle Anselmo Serna assenyalava  que la composició del mestre Martínez Valls s’interpretava en els actes oficials ‘como himno de Onteniente’. Afegia que, malgrat aquesta tradició, l’ajuntament no l’havia aprovada, per la qual cosa ‘recogiendo el sentir de amplios sectores de la población y aprovechando la oportunidad que presenta la celebración de las próximas fiestas del  Primer Centenario’ va proposar la seua declaració com a  himne oficial de la ciutat.

Certament, els regidors aprovaren la proposta perquè la interpretació de l’himne en ‘las solemnidades y festividades’ constituïa ‘una tradición íntimamente ligada a la propia personalidad’ de la ciutat d’Ontinyent. El president de Festers i tinent batle, Amadeo Gil, sol·licità que aquest acord es comunicara a la viuda de Martínez Valls i que li enviaren un disc ‘cuando se haya realizado la proyectada grabación del mismo’.

L’eminent musicòleg P. Vicente Jorge qualificava la música de l’himne ‘d’enorme encert’. En canvi, la lletra de la composició ha envellit massa . L’ autor, Luís Fabrellas S. De Ibarola, íntim amic del mestre Martínez Valls, creà una obra literària amb  influències pròpies de la renaixença valenciana. Les similituds  amb l’himne de l’exposició regional valenciana de 1909, versificat per Maximilià Thous, són evidents. El felibrisme sentimental de l’idíl·lic paisatge és present en tots dos: ‘Rica huerta generosa/coronada de laureles’ front a ‘brinden fruites daurades/els paradisos de les riberes/pengen les arracades/ baix les arcades de les palmeres’.

En l’himne de la nostra ciutat apareixen reflectits els tòpics propis de la Renaixença: pàtria, fe i amor. Tot el poema traspua un sentiment ‘patriòtic’; es destaca la valentia dels naturals de la vila del Clariano, el seu alt llinatge… En definitiva, Ontinyent és un ‘Noble pueblo sin rival, que a todo extraño cautiva’. Els valors de defensa de la fe també  apareixen ens els versos; ‘Bella tierra que bendice la pureza de María, que venera con fervor a Cristo en la Agonía’.

Insistim en el fet que la lletra de l’himne ha quedat desfasada i no ha suportat bé el pas del temps. Els nostres avantpassats, en aquells anys, s’enfrontaven amb els marroquins en una sagnant guerra que va causar milers de víctimes en el desastre d’Annual (1921). Alguns dels ideals defensats no poden ser  ara assumits. En els temps que corren no és correcte de qualificar de covard un poble ni denigrar una religió davant una altra: ‘Por la cruz del Redentor se humilló la media luna y cobarde, el moro huyó’.

Una altra qüestió a debat és l’escàs coneixement que tenen els ontinyentins de la lletra. Els jóvens no la coneixen i molta gent es pregunta com un poble majoritàriament de parla valenciana canta un himne en una altra llengua. Certament, no representa els valors actuals i que ha quedat circumscrit a alguns actes festius. En aquest sentit, a hores d’ara, l’ajuntament ni el contempla en el seu protocol oficial.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies