L’historiador

"Va pel poble mirant façanes i cornises, com qui no vol la cosa, temerós que algú puga arravatar-li les descobertes"

Pere Brincs
05.03.2022 - 23:53
Actualització: 06.03.2022 - 00:53
VilaWeb

Llig un article escrit per l’historiador -que ell mateix s’anomena local-, i no he pogut evitar evocar son pare. Era un homenet de mida escassa, però, com el fill, amb una autopercepció tan elevada que, potser, en algú podia provocar que el miraren més augmentat del que esdevenia en realitat. Tot ho feia d’una forma parsimoniosa. Tenia un caminar calmós, sovint amb les mans a les butxaques; igual que la forma de dur-se el cigarret de tabac negre la boca: el rebuscava pel forat que havia fet al paquet arrugat fent llargues pauses durant la prospecció com si no haguera d’acabar mai. Al cap d’una estona en treia un, el mirava i el remirava, l’endreçava i, finalment, se’l duia a la boca agafant-lo per l’extrem amb totes les puntes dels dits, com si s’haguera de fumar un havà de dos pams. Al final, li calava foc fent-se coveta amb la mà per a tapar-se un corrent d’aire tan imaginari com acostumat. S’engolia el fum amb fondes aspiracions i aquest semblava arribar-li a tots els racons del pit on acabava perdent-se, per això tan sols en retornava un subtil baf, com si foren les restes d’un incendi extingit.

Era un home de café. Arribava al rogle de tertulians sempre l’últim, vestit amb una caçadora blau marí. Demanava el café i agafava una cadira pel respatler, que semblava pesar-li un quintar, s’asseia i començava el ritual del tabac en un silenci reflexiu. Mirava l’infinit mentre els hòmens parlaven. Escoltava taciturn, fumava sense retornar a penes el fum. Com si necessitara un temps indeterminat per a fer-se una composició dels fets que es debatien grollerament a la taula del bar. Al final, tal vegada, apuntava una observació o, millor una sentència, que era el que havia estat meditant sobre el preu de la taronja, la solta dels coloms o la conveniència de llaurar en minva o creixent. Tots sabien que ell era un teòric, i per les cares d’indiferència que mostraven els parroquians devien restar-li importància a l’ocurrència d’aquell dia, fruit d’una profunda meditació silenciosa.

Algú haguera pogut dir que l’última finalitat era dur la contra, donar-se a conéixer o matisar al davant de la concurrència el bressol d’on provenia. No debades havia sigut el fill d’una família rica, d’una d’aquelles cases de llauradors amb prou fanecades de tarongers com per a ser considerats acomodats, quan la taronja es valia. Fins i tot, el van casar amb una senyoreta forastera de bona família que, amb el matrimoni, va quedar isolada en la casa perquè l’home s’estimava més anar sol a tot arreu, silenciós, lent, taciturn, amb la caçadora blau marí i el fum eixint-li per la boca com si fóra un incendi extingit. Els camins que recorria tampoc és que foren massa llargs: de casa al bar, del bar a la quadra, on sempre pernoctava alguna haca de retrio, i d’allí, amb una furgoneta blanca desballestada, als horts que anaven minvant sense remissió com les monedes d’una vidriola trencada.

Al fill, que s’autodenomina historiador, se li veu la mateixa circumspecció que tenia el pare, el mateix assossegament darrere de les ulleretes d’intel·lectual vençut. Va pel poble mirant façanes i cornises, com qui no vol la cosa, temerós que algú puga arravatar-li les descobertes. Dissimula caminant amb les mans a les butxaques. Si té alguna sospita farà parar infructuosament una obra o una altra pensant que sota aquells fonaments està l’oportunitat que espera per a ser reconegut per tothom. Fa fotos o pren mides com si anara furtant nispros dels horts aliens. Després sembla que se’n va a casa a reflexionar, a filar prim les evidències que ha trobat: un fragment de gerra, el tros d’una pedra que li ha recordat el carreu d’un castell, els ossos d’un esquelet moro. Amb la mateixa abstracció amb què vivia sumit son pare, escamparà sobre la taula les engrunes del temps, la fantasia i els anhels. Amb la poca o la molta arqueologia que aprengué en la facultat i, qui sap, si de la ciència que atorga una solitud com la de la mare, bastirà un relat. Encapçalarà un article escrivint després que fa història. I tant que la fa!, talment com l’ha feta son pare, a qui recorde aparellant una haca que no llaurava mai, amb els camals arromangats fins a mitjan cama, per a evitar d’embrutar-se amb el metre de fem, que no treia tampoc quan eixia de la quadra.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes