Als  meus alumnes de llatí

De menut vaig escoltar determinades frases en llatí, al peu de l’altar, tantes vegades que encara hui les recorde perfectament. Una era: ‘In illo tempore dixit Iesus discipulis suis parabolam hanc’. I a continuació seguia el passatge evangèlic corresponent, en llatí és clar. La Bíblia no se m’ha indigestat mai, de manera que hi torne contínuament, sobretot al Nou Testament que em resulta més familiar.

Faig servir el Nou Testament Trilingüe de Bover i O’Callaghan. Una joia. Sovint l’òbric a l’atzar. Hui li ha tocat a Lluc 18:10-14, el passatge on ‘dos homes van pujar al temple a resar: un era fariseu i l’altre publicà’. Convé no empatxar-se. Amb uns quants versicles en tenim prou. Quan ho faig, em resulta inevitable d’analitzar inconscientment cada oració morfològicament i sintàctica. A vegades, fins i tot recorde quin professor em va ensenyar cada cosa. Sols de llatí, en dec haver tingut deu o dotze, i en podria dir el nom de cadascun: gràcies a tots ells. Era una matèria que no tenia massa secrets per a mi en Batxillerat perquè l’havia aprés a una edat en què encara no es tenen pardalets en el cap.

Així és que quan vaig anar a la universitat, pràcticament vaig desaprendre el que havia aprés. No sé si va ser per culpa meua, dels professors o pels mètodes emprats. Recorde que, un dia, en un dels cursos de comuns, el professor em va fer llegir en veu alta el poema número 16 de Catul (87-54 aC). Es tractava d’un text eròtic i obscé que havíem de traduir aquell dia. Una vegada llegit, el professor em va dir: ‘No cal que analitze el text, senyor Sanz. Només per l’entonació amb què l’ha llegit, veig que vostè l’ha entès. No obstant això, veurem si és així amb la seua traducció’. No em demanen que els diga el contingut del poema perquè caurien de cul sols amb la traducció del primer vers. Crec que mai en la vida he passat més vergonya, i més si tenim en compte que estava envoltat de xicones. Si ma mare haguera sabut què m’ensenyaven a la universitat, no m’hauria permés de tornar-hi a l’altra setmana. Pel compte que em tenia, ja em vaig cuidar jo molt de no contar-li-ho mai.

Fet aquest parèntesi, tornem on havíem quedat, que no és ni més ni menys que eixa mania meua de veure per tot arreu subjectes, objectes, verbs, in + acusatius, els valors de l’ut amb subjuntiu, etc. en qualsevol frase llatina que se’m posa per davant. Diu l´evangelista: ‘Duo homines ascenderunt in templum ut orarent, unus phariseus et alter publicanus’. El lèxic del text hi té un gran avantatge: és fàcil. I les històries les saben fins als analfabets bíblics. Millor dit, les sabien els de la meua generació, ja que dubte que a la joventut de hui en dia, que sap molt més que jo quan tenia la seua edat, li sonen aquestes històries. ‘Dos homes van pujar al temple a resar: un era fariseu i l’altre publicà’.

Com que el llatí no tenia articles, en traduir a les nostres llengües, la primera vegada que ens apareix un nom, com ‘phariseus’, per exemple, traduirem amb article indeterminat  ‘un fariseu’. A la segona vegada, amb un determinat: ‘el fariseu’. Pur sentit comú. Segur que hui en dia a l’article de tota la vida li diuen d’una altra manera. A mi això m’importa poc. Jo em moriré amb la terminologia que vaig aprendre. Si haguera de fer classes de llatí demà, en dos minuts aprendria la terminologia que l’alumne actual fa servir. Són modes temporals dels lingüistes i no tenen més importància.

‘Phariseus stans haec apud se orabat: Deus, gratias ago tibi…’. Ara toca analitzar. Vaig a la cerca i captura d´un verb en forma personal. Ja el tinc, ‘orabat’: 3a pers. sing. del pretèrit imperfet del verb regular ‘oro’, de la primera conjugació: ‘resar’. I ara parem perquè ja hi ha aparegut el verb, que quasi sempre va al final d`una oració, i a més, hi ha dos punts, és a dir, acaba una oració. Hem de donar solució a totes les paraules aparegudes. Com que ‘orabat’ està en sing., el subjecte estarà en sing. Ja el tinc: ‘Phariseus’, subjecte perquè està en nominatiu. ‘Stans’ és un participi de present del verb ‘sto-as-are-avi-atum’ de la primera conjugació: ‘estar dret’. ‘Stans’ també està en nominatiu i acompanya ‘phariseus’. ‘Stans’ el podrem traduir per un gerundi simple o una oració de relatiu. ‘Haec’ és l´acusatiu plural neutre del demostratiu ‘hic-haec-hoc’ i és l’objecte directe de l’oració. ‘Apud’ és una preposició d’acusatiu, i per tant, ‘se’ és un acusatiu. ‘Se’ és el pronom reflexiu de tercera persona en acusatiu.  A traduir: ‘El fariseu, que estava dret, resava per a si mateix aquestes coses’. Evidentment això és una traducció literal, un poc macarrònica. Una traducció més lliure i equivalent seria: ‘El fariseu, dempeus, resava d’aquesta manera…’.

I així fins a acabar els versicles marcats. Anem al gra ara. ‘Deus, gratias ago tibi quia non sum sicut ceteri hominum, raptores, iniusti, adulteri, velut etiam hic publicanus’. Ací només caldria prestar atenció a ‘ceteri hominum’, on ‘hominum’ és un genitiu partitiu: ‘els altres (dels) homes’ (lit.). A continuació tenim la tirallonga de què són la resta d’homes: ‘lladres’, ‘injusts’, ‘adúlters’, ‘o com aquest publicà’. En poques paraules, el fariseu, davant de la fila de bancs on solen seure els membres de les corporacions municipals dels pobles, ve a dir que ell és el millor de tots, molt millor que no el publicà que no s’ha atrevit a passar de l’última fila de bancs a l’entrada del temple ni a alçar la vista de terra. Per quin motiu? Doncs ara vostés es prenen una llicència bíblica, ocupen el lloc de l’evangelista i actualitzen el text a assumptes que a tots els resulten familiars i que ben bé podrien dir els fariseus: ‘Jo no sóc lladre, ni mentider, ni adúlter, ni cínic, ni prevaricador, ni desviador de fons públics, ni especulador, ni em beneficie d’informació privilegiada, ni tampoc sóc com aquest pobre publicà. Jo pague els meus impostos cada any, i a més a més, prenc la comunió per les festes patronals’. Entenen el motiu pel qual l’evangeli sempre ens dóna llum en temps convulsos? Jo el preferisc a la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar o l’Eneida de Virgili.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.