Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte,
i desperten de la seua  letargia, però de forma violenta.
Jean-François-Paul de Gondi, Cardenal de Retz, Mémoires (1675)

Cada dia que passa sóc més partidari d’allò que en el món anglosaxó en diuen Plain Language Movement, és a dir, el llenguatge clar. Ortega y Gasset afirmava que la claredat era la cortesia del filòsof, però és clar que hui en dia els polítics no lligen Ortega y Gasset. Si ho feren, potser no embolicarien tant el seu discurs i de pas la  nostra existència.

La paraula clara és la base on s’assenten les relacions més pròximes, les relacions familiars, les relacions entre amics i tot allò que aspira al bé comú. La paraula, i evidentment també la paraula escrita, no s’entén sense algú altre davant nostre, un interlocutor. La paraula és l’eina que fem servir en la resolució de conflictes, i tot aquell que en fuig es dóna a conéixer tot seguit. La política del silenci i els polítics que s’amaguen sota la seua capa davall el pretext d’estar investits de majories absolutes, semblen coses del passat, d’ací que tot s’haja de negociar en el futur amb paraules clares. I no s’entén cap negociació en què la paraula clara no faça acte de presència.

La paraula ha de ser intel·ligible, raonada  i no faltar a la veritat, requisits sense els quals es trenquen els ponts que tot diàleg persegueix. Quan es transgredeixen aquestes regles entrem en el joc del discurs manipulador que sols busca enverinar la convivència.

Amb tot el que s’ha exposat sembla que el Síndic de Greuges té molta faena al davant, sobretot amb les administracions públiques. Caldria que de tant en tant, de la mateixa manera que el govern espanyol ens recorda les nostres obligacions amb Hisenda o com fan els bisbes amb els creients a través de les cartes pastorals, el Síndic de Greuges i el Defensor del Pueblo ens parlaren, en algun espai de la televisió, dels beneficis del llenguatge clar i la conveniència de no embolicar-lo innecessàriament. Perquè la veritat és que ja en tenim prou, amb les fake news, com perquè als ciutadans ens maregen amb llenguatges críptics i més galimaties sols aptes per a iniciats.

Els governs juguen a uns jocs lingüístics que els ciutadans no entenen molt bé. Però sembla que els electors van refinant l’olfacte elecció rere elecció, i comencen a desenvolupar una memòria com la dels elefants. I no és estrany, per tant, que algú solte irritat: Redéu, quin melonar!

Això sí, que per res del món els passe pel cap de dirigir-se a les administracions públiques i institucions amb un llenguatge clar, perquè, paradoxalment, eixos estaments no l’entendran ni els entendran a vostés.

Es veu que la moralitat de hui és com segueix: el més important quasi sempre no és explicar les coses als altres, sinó  explicar-nos-les a nosaltres mateixos, en silenci, en un apartat, per tal de no quedar arraconats. I el que finalment importa no què opinem, sinó el vigor i la contundència com ho expressem.

Entendran tot açò els poders omnímodes, des del govern central fins a un  govern municipal com ara, per exemple, el d’Atzeneta d’Albaida? No, mentre continue imperant la llei del més fort. Més clar, l’aigua.