(Fotografia: Víctor Uriarte)

La comunitat de nacions ha cregut durant molts anys que després de la Segona Guerra Mundial el feixisme quedava vençut i sepultat.

Això no obstant, a Occident es torna a parlar d’aquesta postrada ideologia, com si s’haguessen oblidat els seus perniciosos efectes. El feixisme ressorgeix de les cendres i ho fa amb una redefinició del seu ideari en termes postmoderns. La seua narrativa inadvertida s’adapta perfectament a les pors de molts europeus en moments de crisi, com l’actual, quan el projecte europeu es descompon.

Parlem amb Lola Bañón doctora en comunicació, analista internacional especialitzada en Orient Pròxim, autora de publicacions sobre l’islam polític. La també professora de periodisme visita Ontinyent per impartir la conferència ‘Feixisme vs refugiats: la gran crisi europea que ens amenaça’, convidada per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida.

Qui és Lola Bañón?
Primer de tot, sóc una periodista vocacional, i malgrat que ara em dedique  professionalment a la docència, faig una tasca on bàsicamente intente treballar per la Mediterrànea. I això connecta molt amb la meua vessant de periodista internacional. Sóc una periodista que adopta diferents posicions depenent el context en què em trobe. Jo bàsicament sóc una persona que intenta entendre el món per després contar-lo.

Hi ha un revifada feixista a Occident? És una redefinició del seu ideari en termes postmoderns?
És innegable l’extensió de l’extrema dreta per tot Europa, i açò és una descripció de la debilitat del projecte europeu. Ens trobem en un moment de gran crisi en el qual s’han creat condicions perquè una alternativa, que no són les esquerres, tinga un poder important.

Més que un triomf de les organitzacions feixistes, el que tot açò revela és que no hi ha una alternativa política. Per exemple, en els governs: les oposicions no fan oposició, hi ha una oposició dialèctica però no hi ha una oposició ferma de postura, i així, en aquest ambient, ha crescut les opcions de l’extrema dreta amb moltíssima facilitat. Perquè a més, l’extrema dreta no es presenta, en termes generals, amb un discurs que espanta, sinó que semblen fins i tot idees molt lògiques. Per exemple Marine Le Pen, quan explica la seua política de rebuig als estrangers, el primer que fa és dir que ella sí que donaria pa a aquells nens, però que abans en dóna als seus. Clar, expressat d’aquesta manera, Marine Le Pen sembla una responsable mare de família francesa, just el que molta gent necessita en un moment de crisis econòmica i social.

L’extrema dreta ha fet un diagnòstic molt solvent d’on som, i ha adaptat el discurs a la gent que no està polititzada perquè són aquests qui busquen tranquil·litat.

Foto: Víctor Uriarte

Com es pot combatre aquesta deriva a les urnes?
En la dinàmica creixent en què ens trobem, és molt difícil d’aturar, perquè això du una trajectòria. Per tant, fins que no hi haja una experiència de fracàs de l’extrema dreta, tenen una perstectiva de victòria important.

Es parla que cada vegada hi ha menys Europa, per què?
No hi ha menys Europa, perquè abans no hi havia Europa. Hi havia un mercat, però mai una política de construcció europea. El no desenvolupament del nostre projecte europeu és resultat que l’origen de la Unió Europea fou un objectiu de projecte econòmic però no d’un projecte sociopolític.

Quina importància tenen en l’ideari del nou feixisme les crisis humanitàries de refugiats?
Són molt importants perquè han permès a l’extrema dreta desenvolupar, en un context de crisi, el discurs de la invasió, de la xenofòbia. Aquesta narrativa és biologia pura, perquè ens diu ‘algú vindrà a llevar-te el pa de la boca’. El seu eslògan arriba moltíssim, amb una eficàcia extraordinària. És sorprenent que fins i tot gent europea, filla d’immigrants, davant imatges dramàtiques, encara es neguen a l’acollida.
Hem de saber que qualsevol crisi humanitària està emparada per una llei internacional. És a dir, un refugiat té drets i ha de ser atès; no parlem de cortesia, parlem d’una llei humanitària.

Com podríem invertir la imatge negativa que majoritàriament hi ha sobre els refugiats?
Jo crec que hi ha una contradicció entre la imatge que ens venen els mitjans de comunicació i la vivència real. Per exemple, als pobles valencians hi han moltes iniciatives generoses d’ajudar i acollir amb una gegantesca receptivitat.

Per a les persones espanyoles seria una experiència extraordinària tindre una família de refugiats al poble o de veïns, perquè és una narració d’una experiència humana límit que ens ajudaria a desenvolupar resistència personal o resiliència. Tindre una persona refugiada que malgrat que ho ha perdut tot, fins i tot familiars, et somriu i et diu que s’ha de tirar endavant. Açò és, sens dubte, prozac.

Quina responsabilitat han tingut els mitjans de comunicació en aquest panorama?
Els mitjans de comunicació són el reflexe de la societat, però alhora hi ha un moviment transversal que genera ideologia. Els mitjans estan en molt poques mans, i els que són públics pateixen una desprotecció total perquè estan en mans del govern de torn, tant de dreta com d’esquerra. El resultat: no hi ha una política dels discursos, és a dir, estem en mans dels missatges que ens volen fer arribar els poders establerts.

Al vostre parer, què es necessitaria per canviar aquest panorama?
Jo crec que una lluita col·lectiva comença per una lluita individual. S’ha de desenvolupar la ciutadania, la cohesió civil; és a dir, primer hem de tindre consciència dels nostres drets, ens hem de reconèixer com a ciutadans i això significa que hem de mirar amb ulls crítics la informació que ens arriba.

La societat europea està malalta sense diagnòstic, i això és terrible. Perquè sense diagnòstic no hi ha tractament. Hem desenvolupat una por que ens està impedint analitzar les coses, i la gent, víctima de la por, es deixa convèncer per ideals amb postures molt radicals.

Com us agradaria que us recordaren?
Com a periodista. M’agradaria que em recordaren com a periodista perquè he ajudat a entendre coses aparentment complicades, però que amb la intervenció del periodisme són accessibles. Jo sempre m’he dedicat al món àrab i m’he preocupat perquè els conflictes o el tema palestí, per exemple, s’entengueren. I, també voldria ser recordada per haver intentat rescatar la humanitat d’allò que es conta en clau política.