Els ‘barones’ del PSOE estan més que cansats i fastiguejats d’escoltar les propostes a la valenciana que arriben insistentment des del País Valencià. Felipe González i els seus amics, assessors perpetus de tots els secretaris generals que ha tingut, té i tindrà el PSOE, marquen els fulls de ruta del partit i impedeixen qualsevol entesa amb els de Podemos, amb els nacionalistes de la perifèria de l’estat i amb qui siga que pose en perill la sagrada unitat d’Espanya, i la també sagrada vigència del poder de l’IBEX 35, com a assessors del seu partit en l’ombra. L’encara autoanomenat partit socialista va ser abans d’esquerres i ara progressista, un adjectiu polivalent que igual serveix al PSOE com a Ciudadanos i que alguna volta li ha arribat a servir també al sector menys franquista del PP.

Ximo Puig sap massa que els seus ‘jefes’ de Madrid no el deixaran participar en ‘perilloses’ aventures esquerranes de la mà de Compromís, Podemos i, menys encara, amb Esquerra Unida del País Valencià. Ni per a anar en llistes conjuntes amb aquests al Senat, ni tampoc per a acceptar cap entesa a Madrid per a desnonar realment el PP de la Moncloa. Mai cap socialista valencià no s’havia atrevit a tant com Ximo Puig i això ens sorprèn, i pensem que pot significar un disgust al president de la Generalitat. Ara ja no mana allà a ponent aquell senyor del famós ‘Quien se mueva ja no saldrá en la foto’, però a falta del Guerra, queden els seus deixebles més aplicats: els Lerma, els Císcar i altres elefants que romanen hivernant en el Senat o en els Consells de Direcció de portes giratòries. O està Susana Díaz i els seus acudits propis d’un graciós diputat portaveu del PP: ‘(los de Podemos)… son como los viejos compañeros de las Juventudes Comunistas, como el anuncio del turrón, que vuelven a casa, en este caso por elecciones’. Qualsevol excusa els valdrà als dirigents socialistes de Madrid, o d’Andalusia, per desmuntar les rebel·lies valencianes. El referèndum dels catalans és la principal i la que més por els fa, ateses les conegudes xifres de partidaris del referèndum que segueixen augmentant no només a Catalunya, sinó també a la resta de l’estat segons les enquestes. Preguntar a la ciutadania què volen que siguen els catalans no es pot preguntar ni als catalans ni a la resta de l’estat, diuen. És una particular manera d’entendre què és això de la democràcia.

Quan el sector més valencianista del desaparegut PSPV va perdre allà pels anys vuitanta del segle passat la majoria del partit, el dígraf ‘PV’ tan maleït per a Madrid va anar difuminant-se progressivament, fins a desaparèixer en la pràctica ara mateix. Als seus cartells d’Ontinyent de les municipals ja no apareixia ni l’acrònim PSPV ni tampoc el de PSOE; només apareixia un tímid minúscul ‘Socialistes’ en un cantonet del cartell. Com si s’avergonyiren d’usar unes sigles que potser consideren que ja no aporten cap tret de prestigi al socialisme local. I és que allò del PSOE, és evident, ja no ven com abans dels casos Filesa, GAL, EREs… I no cal parlar-ne més. O sí que cal? Tinguem de moment, però, el pacte del Botànic en pau.

No sé què passarà al final amb les eleccions al Congrés i al Senat, però de moment ja s’ha aconseguit que els valencians no apareguem als telenotícies només com la segona residència habitual d’Alí Babà i els 800 lladres imputats del PP. Ara, almenys, els nostres governants han estat capaços de posar nerviosos els partits més centralistes, populars, també els socialistes i els Ciudadanos no aldeanos. I també han arribat a posar en evidència les seues mentides i contradiccions pel que respecta a la voluntat que manifesten dia sí, dia també, de deixar fora de joc el PP.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.