Mansuetud

  • "Tornant a la conversa del restaurant japonés, la conclusió és que som una espècie tranquil·la, domesticada, com demostren els comensals capficats en el sushi, sense intentar furtar-se el mos els uns als altres."

Pere Brincs
12.03.2022 - 21:05
VilaWeb

En el llibre La vida contada por un sapiens a un neandertal, Arsuaga (que és el sapiens) li explica a Juanjo Millás (el neandertal) que, la humana, és una espècie tranquil·la:

-T’has adonat de la quantitat de gent que hi ha ací? -li fa notar a l’escriptor mentre mengen en un restaurant japonés-, i com de tranquils estem tots? El que vull dir -aclareix- és que som una espècie domesticada.

L’antropòleg empra el mateix parlar efectista durant tot el llibre. És capaç de dir alguna cosa mentre sembla que està afirmant el contrari, estira el llenguatge perquè resulte rocambolesc i això desconcerta el lector o, en el seu context habitual, els alumnes. És una bona tècnica per a mantindre l’atenció i l’admiració, de les quals deu nodrir-se l’ego del professor. De fet, al llarg dels capítols quan explica, per exemple, la biomecànica del bipedisme diu que caminar és caure contínuament, o que va ser el llançament de pedres el que va acabar amb l’hegemonia dels forts, ja que la força va ser substituïda per la política. L’efecte de les frases és innegable i, a parer meu, la certesa del contingut també.

Al llibre a penes se li noten les costures de la planificació editorial i discorre pels diferents escenaris que Juan Luis Arsuaga tria per a il·lustrar les diferents teories que entendrà com a imprescindibles per a poder respondre -encara que siga alguna- les preguntes metafísiques clàssiques que ronden tota l’estona entre línies. Visitaran una jogueteria per a comprovar la neotènia amb què estem bastits els humans, és a dir, la perpetuació de trets infantils durant l’edat adulta; igual que els peluixos, per a despertar en l’altre un sentiment de protecció i no d’agressivitat. També passaran un matí en un col·legi on veuen com els xiquets de tres anys ja presenten allò que la psicologia evolutiva anomena teoria de la ment. Un tret propi dels humans i que ens fa estar sempre amb el radar engegat, sondejant què pot estar pensant l’altre i, si no ens convé, com fer perquè canvie el seu pensament.

Durant el temps que Millàs recollia informació per al llibre, també passejaren per un cementeri, anaren a un sex-shop per a parlar de la importància de la grandària testicular per a una espècie, al museu del Prado on estan registrats els diversos cànons de bellesa segons l’època, i a la cova de la Covaciella, al conceyu de Cabrales, per a contemplar els bisons pintats ara fa catorze mil anys.

La tesi de fons de l’antropòleg és l’evolucionisme darwinià. Com a anècdota conta que, per damunt de tot, Darwin va tractar de refutar la idea de Paley sobre l’existència del rellotger diví. Aquest teòleg i filòsof del segle XVIII, al seu torn, va intentar provar l’existència de Déu amb l’analogia entre la maquinària d’un rellotge i la complexitat de l’univers. Per això afirmava que, si trobàrem un rellotge al bell mig del camp, no dubtaríem a pensar que va caldre un creador per a construir-lo. De la mateixa manera, l’heterogeneïtat del món, que és molt més complexa que un rellotge, ens du a pensar que existeix un rellotger diví: Déu. Però, a poc a poc, va argumentant a Millàs que Darwin va demostrar que no existia tal mecànic, sinó que era el rellotge que s’havia fet a si mateix.

Potser per això, per aquesta càrrega científica que el paleontòleg ha de suportar, Millàs descriu la percepció que té d’ell com un tipus vitalista, però que de tant en tant mostra símptomes d’una angoixa vital que el deu afligir en secret. “Absències budistes” sol emprar per a descriure els moments de trànsit del científic.

Però, tornant a la conversa del restaurant japonés, la conclusió és que som una espècie tranquil·la, domesticada, com demostren els comensals capficats en el sushi, sense intentar furtar-se el mos els uns als altres. Proves d’aquest comportament són la sociabilitat que mostrem, la tendència al gregarisme i la pèrdua d’agressivitat. Aquesta última circumstància -afirma Arsuaga- s’ha consolidat al llarg dels mil·lennis expulsant del grup els individus més violents i, aleshores, evitant-los la reproducció i, per extensió, la perpetuació de la seua genètica agressiva.

-Nosaltres som l’espècie domesticada del neandertal -afirma l’antropòleg per a desconcertar.

-Però no m’has dit encara -li reprotxa Millàs- qui és el nostre amo.

-No hi ha amo perquè no ens han domesticat, ens hem autodomesticat. El perill és que algú se n’aprofite, d’aquesta docilitat. Perquè si ens hem fet com xiquets i mansos de cor, doncs pot vindre un fill de puta i…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes