23.03.2019 - 23:00
Som una espècie redundant per a tot; també per a donar nom al lloc on vivim. Ajuntar dues paraules sinònimes per dir el mateix n’és una mostra. A més, la popularització de conceptes científics com ara ecològic, biodiversitat, ecologista, hàbitat, població, etcètera, etcètera, ha fet que alguns desenvolupen una mena de beateria, d’avorrida devoció, que no du enlloc.
A parer meu, tots els canvis que, per a mal, estan constatant-se des de la Revolució Industrial deuen tindre un origen molt més ancestral que no la pura explicació econòmica, social o política. A hores d’ara no sé si algun laboratori de genètica ja deu haver aïllat el gen de la cobdícia, és a dir, aquell fragment d’ADN present tant en les formigues com en els humans. El trosset de cromosoma on resideixen les instruccions que fan, per exemple, que els esquirols s’omplin les galtes d’avellanes fins a rebentar, o que els óssos engreixen abans de la hibernació empassant-se tot allò amb què ensopeguen o que els castors construïsquen preses que desborden el riu per a tindre uns estalvis amb què passar confortablement l’hivern. Supose que totes aquestes manifestacions són el mateix que tindre diners en el banc, o gaudir de dos cotxes alhora, viatjar de vacances en avió o emprar el mòbil, quan siga menester, per a parlar amb la tribu.
La qüestió és que amb el desenvolupament desmesurat del cervell humà s’ha creat un veritable conflicte entre què suposa la pervivència de l’individu i la perpetuació de l’espècie. Potser perquè som els únics animals que ens pensem a nosaltres mateixos, els nostres instints s’han aliat per a exaltar la consciència del jo emprant una racional i temerària sublimació. Apareix, doncs, la visió antropocèntrica, com un altaret des del qual albirem la resta del món, la resta d’éssers. Parle de la visió occidental, civilitzada, la de l’home blanc, que és, sens dubte, el més agressiu, en l’accepció més extensa del terme. I això sense detriment que altres races (des del punt de vista antropològic) no puguen perfeccionar la nostra bestialitat quan, legítimament, ens imiten.
Però, a banda d’aquella contradicció racional en la qual hem entrat, espècie o individu, se’n deriva un altre interrogant: hem de viure en una permanent crisi ambiental o se’ns fa més suportable una crisi econòmica? Perquè en aquest sentit s’ha generat un bucle de realimentació positiva entre la producció i el consum que, indiscutiblement, du a l’esgotament de recursos i la generació imparable de residus. Així doncs, la trampa està servida: si es disminueix qualsevol d’aquestes dues variables, producció o consum, l’altra se’n ressent i es genera immediatament una crisi econòmica que, paradoxalment, és ecològica i benèvola, pel fet que paralitza la maquinària depredadora.
I això em fa pensar que el final de tot aquest enrenou de gasos contaminants, de microplàstics i de mutacions dolentes a causa de la transparència del rajos ultraviolats, no passa per una solució científica, ni econòmica, ni política, ni tan sols social o d’educació. Si els humans tenen alguna comesa còsmica, aquesta ha de discórrer per altres sendes menys tangibles i mesurables però més transcendents. La resta: la sostenibilitat, el reciclatge, la reutilització no són més que pegats que s’empren amb certa assertivitat per a apaivagar l’allunyament de la Naturalesa.
Aquesta, potser, ha sigut la veritable odissea espacial d’aquesta espècie nostra: la pèrdua de la consciència original, la desvirtuació de la petitesa i de la grandesa, de la confusió entre l’altruisme i l’egoisme camuflat. I en tot açò no hi ha res de teòric sinó pràctic: en poques dècades hem canviat, desvanits, la forma de viure, de menjar, de desplaçar-nos, de mirar o de respirar com si fer-ho com abans tan sols fóra un costum abnegat i vell.
Jo que sóc pessimista per naturalesa no hi veig cap solució que no siga a la desesperada, i em fa l’efecte que altres percepcions no són millors que la meua. Sense anar més lluny, ara es proposa una adolescent per al Nobel de la Pau per haver alertat contra el canvi climàtic, amb tanta i tanta literatura com hi ha publicada al respecte. Bastaria recordar l’informe Els límits del creixement, del Club de Roma (1972), i tots els posteriors, encara que no siguen tan atractius com un somrís jove i nòrdic.
El que ara ens asseguren que ha de ser la nostra principal aspiració com a espècie pensant, ja la van explicar fa segles, moltes vegades sense necessitat de paraules redundants. Jo estic més pròxim al lirisme tràgicament vitalista del cap indi de la tribu dels Suwamish, quan contestà la proposta de l’home blanc de comprar-li les terres dels seus ancestres. En aquelles paraules no hi ha pleonasmes, ni nobels, ni ximpleses, perquè el nadiu havia entés que tot havia canviat sense remei ni redempció.
