Encara acostuma a dur entre els llavis la punta d’un cigarret caragolat a mà, sense filtre. Com un canut que embolica la picadura vella i altres tantes coses intangibles de la vida. Passa en la motet. Un caixó buit de taronges nuat al darrere fa de portamaletes ple d’estris. A la vora del seient, s’asseu recte, com mantenint la forma del número quatre. Du els peus ben falcats als pedals, les mans agafen el manillar amb fermesa, els braços mig estirats. Marxa capficat. Si no fos pel lleu estossec del motor, hom podria afirmar que levita. La velocitat és la mateixa que duria si fera el camí a peu, passa rere passa.

El seguisc amb l’esguard i quasi que no fa cap moviment amb el cos. Ni un dels blanquinosos cabells se li mou com a símptoma de desplaçament. Condueix concentrat mirant al davant; va pensatiu. I de nou tinc la sensació que es desplaça surant, que condueix un vehicle que, de tan lent, no toca terra.

És com si hagués convertit aquella motocicleta, tan vella com ell, en un animal viu i amable, en una mena de ruc obedient, en un gos lleial, de tant de temps que han passat junts. Aquesta virtut fabulosa de transformar, d’animar coses immaterials, d’inventar, d’improvisar amb parsimònia, segurament, l’ha adquirida després de tota una vida d’acompanyar el ramat per la muntanya.

A més de vuitanta anys encara se li nota a la pell el paisatge de garrofers i matollar, de mallades fondes, de fonts ombrívoles i de penyes acaronades tothora pel vent alt. Tal vegada, quan baixava al poble, després d’estar molts dies pasturant les cabres per sendes i barrancs, ha fet la impressió als seus parroquians que era un home bonhomiós, massa elemental. I, certament, ha tingut ocurrències que als pobletans els han semblat tan desbaratades com ara plantar un carabassar al bell mig de la serra, al costat del corral on pernoctaven els animals. O conduir un fil d’aigua, fent filigranes, des d’una font llunyana fins a l’estable muntanyès.

L’aparença de tremend s’ha consolidat quan algú li ha preguntat i ell, interessat i sol·lícit, s’ha explicat amb els ulls blaus d’un xiquet, amb les mans dures com rabasses. Ha parlat, potser, imbuït per les llargues cavil·lacions germinades mentre pasturava el ramat. Però aquests pensaments sovint queden molt lluny de l’apaïsanament de les persones urbícoles i no se l’han agafat seriosament perquè, també, la corda que sovint ha dut nuada a manera de cinturó, ha revelat la seua filosofia punyent. Car, és un pensador de la quotidianitat, de la ruralia antiga, un aciençat de les coses menudes que, al capdavall, són uns motius tan acceptables com uns altres per a intentar d’entendre els misteris de la vida.

Ja fa anys que no té ramat; es torba fent algunes altres coses a la plana més benèvola del bancal que treballa a prop de la via del tren. La dona se li va morir fa poc i les filles el vestiren amb una jaqueta perquè rebera el condol, amb unes mànigues que li estaven massa llargues.

De vegades el veig passar amb la motet i m’agrada de seguir-li la trajectòria fins que desapareix pel cantó de la Batllia. Marxa lent, ingràvid, acinglat. I a la boca du una punta de cigarret com sempre retorçut a mà. Amb els cabells blancs, sec com una canya, pensatiu.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.