M’agrada de llegir els contes de Jack London. Tot el que escrivia ho feia amb una immediatesa èpica. Des del primer rengló et submergeixes de ple en escenes tan rocambolesques com la vida que ell mateix va viure. Llegint-lo, hom pot sentir el silenci dels inabastables boscos de coníferes coberts de neu, notar la força tallant d’una ventisca de gel sobre la pell entumida de rodamons i tafurs o oldre l’alé etílic dels tipus que solien habitar els bars del Yukon per a apostar i beure. La seua literatura està plena de detalls que tan sols poden explicar-se des de l’observació minuciosa i la posterior recreació en una ment tant genial com matussera.

La crida salvatge, tal vegada és un dels seus relats més coneguts per haver sigut també un dels més cinematogràfics. Hi conta les peripècies de Buck, un gos que va passar de dur una plàcida vida entre les faldes de la família del jutge Miller a la dura faena de convertir-se en un gos de trineu, després d’haver sigut raptat, venut amb traïdoria i desbravat a base de garrotades. Les interpretacions que es poden fer del protagonista caní són moltes. La més senzilla és entendre’l com un avorrit animal domèstic que quan entra en contacte amb la natura, reactiva la genètica més primitiva, i sent la crida de l’instint, de les manades de llops que li recordaran la seua veritable naturalesa. A Buck li costa algunes pàgines resoldre aquell debat racional -i aquesta és una altra interpretació més antròpica del personatge- de continuar sent un animal domèstic o escapar i unir-se a una manada per a dur una vida lliure i feréstega. La decisió final és inevitable i evident.

Jo tinc un veí que fa temps tingué un gos a qui també li deien Buck. No li ho he preguntat mai, però supose que el degué inspirar la pel·lícula d’aquell valent gos de la neu, o tal vegada, llegira la novel·la de London i es quedara amb la cobla fins que, arribat el moment, ell mateix pogué tindre el seu propi Buck. I trobe que aquest desig de tindre gossos coratjosos i intrèpids és legítim fins i tot per aquells que conviuen amb un rateret valencià.

És més, crec també que el desig de ser un mateix coratjós i intrèpid té la mateixa legitimitat. Segurament, aquest sentiment és també en el nostre cas una resposta innata i ancestral. Però, malgrat això, tenim una tendència tan arrelada per tal de modificar tant i tant el nostre entorn que la majoria ens hem convertit en això que diuen uns brials; terme per al qual no trobe l’equivalència femenina. Però, tant s’hi val!

Per això, de tant en tant necessitem fer cas a la crida que sentim des del més fons del nostre ser. L’humà que abans es desplaçava diàriament algunes desenes de quilòmetres per a proporcionar-se el nodriment ha hagut de sublimar la necessitat tribal de deambular fent curses populars. És també el cas dels excursionistes dominicals, d’aquells que agafen el cotxe per a fer-se uns quants quilòmetres i menjar-se unes bones xulles a la brasa en la barbacoa d’un amic o en la d’un restaurant, que, a més a més, embruta menys. Altres xuminades com els jardins verticals o els boscos urbans o les modes vegano-vegetarianes no són altra cosa que manifestacions, més o menys higienitzades, de la mateixa crida que sentia Buck quan dormia al ras en les nits estrellades d’Alaska.

I tot això pel que fa a la matèria, però, què fem amb l’esperit?, amb l’ànima?, amb l’essència i la consciència que també  tenim extradomesticada? Doncs, passa, que a molts se’ns escapa del control, com quan prems una gleva de fang. Però malgrat això, hi ha una necessitat bàsica, fins i tot agnòstica, d’espiritualitat que hem de nodrir en aquests temps de modernors. N’hi ha prou amb una roba acolorida i còmoda, una estoreta, uns coixins farcits de fibres vegetal, una barreta d’encens, la llum vacil·lant d’una espelma entre la foscor cavernosa d’un gimnàs i la calor del clan per a retrobar l’espiritualitat perduda entre l’enrenou quotidià.

Serà millor si una veu amable ens guia els pensaments, ens fa caminar amb els peus descalços trepitjant les fulles d’un bosc acaramullades de rosada; fa que prenguem consciència plena de la brillantor de l’aigua que duu un rierol imaginari o ensumem l’olor de les acícules engronsades per la brisa. De normal, aquestes percepcions estan tan adormides que ha sigut necessari de reinventar la manera més consumible de trobar-se amb un mateix, amb el ‘tot’ i el ‘no res’. Un producte necessari per a satisfer l’espiritualitat blasmada per l’home-màquina. És, al capdavall, un retrobament amb allò que s’ha perdut pel camí de la domesticació més tirana, com va somiar Buck.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.