La tia Mari Pepa era l’àvia del meu millor amic, del meu germà. Era una dona d’aquelles d’abans. Duia els cabells blancs recollits en un monyo i tenia les mans lluentes, com també tenien les dones d’abans. La recorde sempre amb un davantal de quadres grisos, blancs i negres, feinejant, gatxonant per casa, com se sol dir per ací. Sempre patint i pregant pels altres, com sempre feien les dones majors.

Molt sovint, el nét la feia desenquetar de forma tan infantil que ella el marmolava perquè no li quedava més remei; però en el fons li feien gràcia totes les ocurrències d’aquell xiquet que, tot s’ha de dir, no en pensava una de bona. Una de les martingales que li agradava fer era enganyar l’àvia amb el soroll d’un despertador que feia sonar com el ring pautat del telèfon que tenien a casa, un dels primers que recorde del poble. El xiquet s’amagava a mitjan escala, feia sonar el despertador i l’aturava, seguint el ritme precís per a pegar-li-la. Aleshores, se sentia la veu de la dona que eixia de la cuina eixugant-se les mans amb el davantal:

-Vaaaa, ja vaaaaaa. I mentrestant, ell mantenia el compàs del timbre fins que la pobra àvia agafava l’aparell, se’l duia a l’orella i deia:

-Diga. Diga. Qui és? Diga -sense obtindre cap resposta que no fóra les rialles amagades del nét, i algunes vegades les meues. L’àvia se’n tornava a la cuina, contrariada, preguntant-se qui dimonis devia ser aquell que cridava tantes vegades i no contestava.

Alguns dissabtes d’hivern, quan la veïna venia per la tia Mari Pepa per anar a missa, el nét li deia a l’àvia:

Uela, vosté amb este fred no va a cap de lloc. Que vol constipar-se?, això faltava! Va, seien ací -assenyalant les cadires- i jo els faré la missa a les dues. A vore -continuava el xiquet-: ‘Salmo responsorial; repitan conmigo’. L’àvia reia a barra catxa per l’atreviment, quasi sacríleg del tallacordes del nét, que com havia sigut escolà se sabia tot el culte de memòria. El marmolava de nou, però sempre sense recel, com feien les dones d’abans.

A poc a poc, la tia Mari Pepa va anar perdent la vista per les cataractes. Arribà el punt que ho feia tot a les palpes. La recorde asseguda davant de la tauleta desgranant les panotxes de dacsa tendra en un perolet d’alumini, repassant les espigues amb els dits per si s’havia deixat algun dels grans invisibles. L’obscuritat fou, al cap d’alguns anys, total. I en aquella època les operacions per aquesta malaltia suposaven una aventura temerària, audaç, sense cap garantia. Malgrat això, la dona va ser una candidata per a ser intervinguda i emprengué el viatge que li havien recomanat. Estigué molts dies a l’hospital i quan tornà a casa, crec que encara amb els ulls tapats, la vista se li aclarí a poc a poc, com si els núvols que li entelaven els ulls s’haguessen difuminat.

Tornà a veure les cares de tots aquells a qui s’estimava en aquell petit món en què es vivia abans. I tornà a cosir perquè, fins i tot, des d’aleshores, va tornar a passar el fil pel forat de l’agulla. I, com si fos un miracle, la vida fou més fàcil per a ella i per a tots els de casa perquè vivia per a ells. Que bona dona era la tia Mari Pepa!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.