Miscel·lània casolana

Rafael Benavent
09.10.2016 - 23:08
Actualització: 10.10.2016 - 01:08
VilaWeb
  1. Riem o plorem junts

Amb motiu de la campanya electoral als Estats Units, traduïsc d’un diari: ‘El governador de Utha, el republicà Gary Herbert, ha retirat el suport al candidat del seu partit i ha anunciat que no li votarà: “Les declaracions de Trump, a més d’ofensives, són menyspreables. Si bé no puc votar Hillary Clinton, tampoc no ho faré per Trump”.

Estalvie al lector la conversa amb les paraules masclistes en que ha estat enxampat, tan ofensives com denigrants, mereixedores de més qualificatius a afegir. Segur que les podeu trobar a internet. Per cert, que ignore si allà compta allò de legal o no per fer valdre les gravacions com la que ens ocupa.

Són reaccions en què, per dignitat, davant la mancança de valors dels qui políticament et volen representar, no aguantem i diem: prou!  Per la qual cosa….:

…Comparant, viscut, experimentat en carn pròpia molt més enllà de simples paraules tot el que el PP ens ha fet als valencians, ací, i continua fent-nos des de Madrid, no puc menys que preguntar arran del testimoni anterior: quan, als valencians del meu poble, comarca o arreu del país que els voten, els agafarà eixe mateix rampell de dignitat i deixaran de fer-ho? (tot i aplaudint-los que no voten als altres si no volen). O és que, com algú ha molt ben dit, estan esperant un cas més de corrupció per assolir de nou la majoria absoluta? Què fem: riem o plorem tots junts?

APÈNDIX. Com a deure per a la setmana: escriure els motius en què sustenta el seu vot. Si no en troba cap, deixe-ho córrer, aprovarà igualment l’accés al club.

  1. Quo vadis, president?

President Puig,  és clar.  No fa molt, en aquest mateix mitjà, amb motiu de les eleccions que el portaren a la presidència, li vaig retraure que el PSPV s’haguera coaligat amb el PSOE, dient-li que és com pretendre caminar amb dos peus en direcció contrària alhora, i que si no ho considerava així, al temps, que ja en parlaríem.

És veritat que vosté ha fet gestos d’allò més interessants desmarcant-se dels anteriors mandataris,  però…  ai!, que el PSOE és el PSOE i…, no és igual, no. El PSOE és aquell que, quan a Zapatero, els van obligar a aparéixer amb les ‘nostres’ sigles del PSPV disminuïdes en segon terme al costat de les ‘seues’ en els cartells. Tota una declaració de principis i intencions, no creu? Perdone’m, per tant, si vista l’última jugada en què amb el seu vot ha fet caure Pedro Sánchez, el veig com qui està nadant i guardant la roba. No per aspirar a una porta giratòria en el futur, però sí fent mèrits per a una distinció honorífica a Madrid o, almenys, guanyar punts en l’escala dels importants; ves a saber. És on, vosté, per a mi, ha ficat la pota, la que el PSPV ostenta i a la qual ha de renunciar i reconduir ‘por la sagrada i gloriosa unidad de la Patria’. No és que em signifique massa aquest PSOE. El que sí em significa és la seua actitud que, a llarg termini, ens relliga i tracta d’orientar-nos sota el poder i destins dels qui ens arranquen els intestins.

  1. Hipòcrites conductors de…

Hipócrites, conductors de cecs, que caveu la fosa i hi caigueu vosaltres i tots els qui conduïu’.

Són paraules que Jesús va adreçar a tots aquells que pretenien de privatitzar la religió. Com que ací va tan emparellada a la política i a polítics, em permet la llibertat de considerar-los indistintament, en tant que no sabem cert del tot a qui correspon més la criatura gestada.

En democràcia, tots cerquen majories per poder governar i així ho acceptem i considerem just. Però no sé què passa, llegint la història, que sempre que una majoria es perpetua acaba corcant-se, podrint-se per dins i petant tot de pestilència acumulada. Perquè, normalment, el poder absolut permet més fàcilment abusar i aprofitar-se dels ciutadans, governar més imposant que no proposant, més servint-se’n que servint. No vull significar que haja de ser sempre aixina ni per llei, però és el que ha succeït al llarg i ample dels segles i del planeta en la majoria dels casos.

Dit això en referència a la parcel·la d’Espanya que ens toca en ‘propietat’, tenim un panorama esdevingut ben curiós a analitzar en què, tot un Goliat com és ella no admet ni li cap al cap que un David s’haja cansat i la desafie, o si vol, més bé, que un fill (ja que es diu ‘mare’), li demane l’herència que li correspon i li consentisca. Autista total, una i mil vegades s’ha negat. I l’ha représ. I el castiga. I el traeix. I el porta als tribunals de casa. Tot en va. Tanta prepotència i provocació no ha portat el resultat, potser, esperat: que el fill haguera comés alguna malifeta violenta per tal de poder-lo haver empresonat. I a hores d’ara resulta ser que no sols ha perdut els nervis, sinó la partida també. I el més dur per a ella: ja no se sent amb forces ni capaç de tornar enrere ni desdir-se’n, presonera i víctima de si mateixa i dels seus postulats. No, perquè ha educat els seus súbdits en la  supremacia, en el menyspreu envers tots els David, en l’exclusió dels diferents amb tots els seus drets a ser considerats amb la dignitat que els correspon entre iguals. No, perquè tota la seua pedagogia històricament impartida, sustentant la seua hegemonia i domini sobre nosaltres, ha calat tant i tan profundament entre ells, entre els seus seguidors i consumidors que, irremeiablement, ja …’Hipòcrites, conductors de…’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes