Em vaig alegrar i molt que el 24 d’abril, a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, les comunitats cristianes de Síria i l’Irac que viuen entre nosaltres pogueren celebrar l’eucaristia en la seua llengua. La missa la va presidir el capellà iraquià Naim Shoshandy, qui estudia actualment a València, i hi van participar cristians sirians i iraquians que viuen al nostre país.

En llegir aquesta notícia a la web de l’arquebisbat de València, em vaig alegrar molt per aquestes persones que, lluny dels seus països, viuen la seua fe malgrat les dificultats i fins i tot, en alguns casos, la persecució. I és que cal recordar que els cristians del Llevant, des de fa molt temps, són perseguits pel fet de ser deixebles de Jesús davant la vergonyosa indiferència d’Europa, que no fa res per protegir-los.

És bonic que a la basílica de la Mare de Déu es poguera celebrar l’Eucaristia en àrab i que es resara el Parenostre en arameu, la mateixa llengua que parlava Jesús amb Maria i amb Josep, i amb els apòstols o amb Maria Magdalena. Perquè cal que recordem que Jesús parlava arameu i no la llengua de l’imperi, el llatí, ni tampoc la llengua de la cultura d’aleshores, el grec. També és bonic el gest de l’arquebisbat de València, que ha cedit als cristians catòlics i ortodoxos de Síria, Líban, Egipte i l’Irac que viuen entre nosaltres l’església de Sant Pau, a Benimaclet, perquè puguen hi celebrar la litúrgia en àrab.

També els cristians xinesos que viuen a València poden celebrar l’Eucaristia en la seua llengua, a la parròquia de Sant Valer, com és normal. Amb tot, els cristians valencians que volem celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer encara no podem fer-ho, per la indiferència (quan no el menyspreu) dels bisbes i dels preveres valencians per la nostra llengua.

En el nostre camí pasqual, cada dia ens acostem a la festa de Pentecostès, que celebrarem diumenge que ve, on l’Esperit Sant es va manifestar en el do de llengües. I encara que semble mentida i després de vint segles del primer Pentecostès, l’Església Valenciana continua excloent el valencià de la celebració de l’Eucaristia i dels altres sagraments. És molt trist que la nostra fe no la puguem manifestar en valencià, perquè no tenim el Missal traduït oficialment a la nostra llengua, ni hi haja cap interès a fer-ho. És molt trist que els cristians valencianoparlants no puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua, com ho fan els xinesos o els àrabs que viuen al País Valencià i que poden celebrar l’Eucaristia en xinès o en àrab. Cal recordar, per a més inri, que l’Assemblea Diocesana de València, reunida a la catedral, aprovà, l’octubre de 2016, la resolució número 107 que diu: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. I encara estem on estàvem.

Fa 50 anys, en un número de la revista Serra d’Or, el periodista J. J. Pérez Benlloch tingué una conversa llarga amb mossèn Antoni Sanchis, d’Alberic. Mossèn Antoni deia: ‘La clerecia valenciana encara no s’ha adonat del valor pastoral de la llengua vernacla. Malgrat això, s’ha fet camí. Jo recorde que després de la guerra, al Seminari, era durament castigat el fet de parlar valencià’. I mossèn Antoni afegia encara: ‘Tenim el dret que els bisbes, preveres i diaques sàpiguen bé el valencià, la llengua pròpia de la terra. Tenim dret a una evangelització i a una catequesi en valencià i la litúrgia també. A sentir la predicació en la mateixa llengua de Sant Vicent Ferrer, no un dia a l’any sinó sempre’.

Davant l’excusa sempiterna de la jerarquia per no utilitzar la nostra llengua, i que queda plasmada en la pregunta sobre quin valencià s’ha d’emprar, mossèn Antoni Sanchis no podia ser més clar, quan deia: ‘La pseudodiscussió valencià/català no és més que una estratagema per tal de continuar amb una Església castellanitzada. Demanem a les parròquies més valencià. Sigueu valents i no renuncieu als vostres drets’.

Quina sort tindríem si hi haguera bisbes que pensaren i actuaren com ho va fer mossèn Antoni Sanchis. I 50 anys després d’aquella entrevista, la nostra llengua encara no ha entrat a l’Església.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb