A l’altre extrem de la plaça s’obri al carrer de Dalt; vaig seguint-lo fins arribar a la plaça de Cervantes, on hi ha l’Ajuntament. Hi entre per si saben dir-me alguna cosa de la làpida. Malauradament, les dues funcionàries tampoc no en tenen idea. És quan se m’ocorre d’escriure-li a Joan Josep Payà, quan arribe a casa. 

També els he preguntat pel poeta Joan Climent, nascut a Montitxelvo encara que va passar tota la vida a Gandia. Fa uns anys se li va fer un homenatge pel seu centenari, però res més. No és estrany que aquest home no siga massa conegut en aquest poble, ja que va desenvolupar tota l’activitat cultural a la capital de la Safor, que el va fer fill adoptiu. En realitat em fa l’efecte que aquella ciutat peca de fagocitària i endogàmica alhora, però eixe és un altre tema.

Isc de l’Ajuntament i descobrisc darrere seu una espillera amb forma de creu, aprofitant la unió de dues lloses com a forat, cosa que evidencia l’antiguitat de l’edifici que ocupa la Casa Consistorial. M’assec en un dels bancs que hi ha a la plaça entre els ficus benjamina i algun margalló domesticat. Corre un airet suau, molt agradable per a aquesta hora. Al bell mig de la placeta hi ha una font. Les aixetes ixen, cadascuna, de les quatre cares de l’obelisc central. La pica em sembla que té forma de rosetó. Estic allí una estona sentint els sorolls de la vida. Aquesta plaça forma una mena de mirador, delimitat per una barana. Per sota continua, de forma brusca, un carrer que transcorre per un nivell inferior al qual s’accedeix a través d’una escalinata situada en un racó.

D’ací estant veig uns núvols indecisos, difuminats dins l’atmosfera que es recalfa pel contacte amb la terra abrasida. Algun educand comença a assajar amb la trompa. És una melodia simple, didàctica, que per la naturalesa del mateix instrument recorda les caceres angleses a cavall. 

Pel costat de l’Ajuntament baixa el carrer del Palau. Allí trobe el forn-pastisseria Montagud. Continue fins al cantó i en una capelleta que hi ha a la façana d’una casa deshabitada em sembla reconéixer un Sant Roc aclamat per un fum de nius d’oroneta en ple tràfec. Arribe al carrer de Baix, que vaig seguint cap a l’esquerra on trobe la Casa Abadia, assenyalada amb una manisa amb una creu, tot just on el carrer fa una revolta.

A poc a poc sóc al carrer del Ravalet; la vorera esquerra es queda plena de vegetació, més amunt que la paral·lela. Encara pengen alguns rastres de les banderetes que lluïren en la darrera festa, potser. Fent cantó trobe una casa vella, com si estigués desubicada o fora de temps. Des d’un clavill brota una figuera de pàmpols verds.

Tres xiquets que no tindran més de quatre anys juguen al carrer. Un d’ells em pregunta:

-Tu qui ets?
-I tu? -li conteste.
-Jo, Marc.
-Jo, Pere.
-Ha vist un camió? -continua interrogant-me-, la veritat és que no l’entenc perquè dubte que per aquest estret indret puga circular un vehicle com el que ell diu.
-No -li conteste.
-Doncs, fa soroll -s’afanya a explicar-me.

Es deu referir al soroll que prové d’una obra que s’està executant a prop, a la trifulga que fan les màquines.

Si continuara cap avall, eixiria ja del poble; ho indica també un dels senyals de la Ruta de l’Aigua. Així que puge els graons que fan de vorera del carrer que encara mostra l’asfalt pintat. De seguida ve una estretor que em condueix a la plaça de les Eres, un espai que ara conté palmeres, gronxadors i bancs per a seure. Al costat, un carrer nou amb noves construccions. De fons: l’espina muntanyenca que baixa cap a la Safor i, entre aquesta serralada i el nucli del poble, un replanell fèrtil de bancals antics.

Des de la plaça de les Eres es baixa cap al carrer de València que continua amb el carrer de Leonor Climent. El seguisc per a entrar en l’ombra protectora que forma l’angost traçat dels carrers. Retrobe en un retaule ceràmic el mateix sant d’abans: amb una palmera, Jesús al muscle i un mar fi de fons.

Comprove que Montitxelvo, malgrat pensar el contrari, és un poble sorollós, amb molt de trànsit que circula per carrers quasi sempre d’una única i possible direcció. Sembla que molts dels veïns es desplacen motoritzats d’un lloc a un altre.

Baixe pel carrer de la Pau i ací la frescor és balsàmica. Els coloms revolen un colomer que sobresurt d’un terrat. Arribe al carrer de Lepant que tot just és aquell que es veia sota la plaça de Cervantes, on s’ubica l’Ajuntament. Més avall queda l’avinguda de la Constitució, és a dir, l’antiga carretera que pujava cap a Albaida. 

Al mur que eleva la plaça trobe una d’aquelles anelles de ferro que es feien servir per a nugar els animals. Està rovellada. Descansa. No sé ben bé per què la descoberta d’aquests objectes sempre em produeix una alegria inesperada i no puc deixar de tocar-los, de rodar la circumferència de metall que està encastada en un suport també metàl·lic.

Puge l’escala que abans havia vist des de dalt, des de la plaça. Els graons formen una mitja lluna; els primers són amples, després s’estrenyen i, al final, tornen a eixamplar-se, com si es tractara d’un rellotge d’arena.

De tornada, pel carrer de Baix, em deture una estona enfront del número tres, on abans hi havia la casa on nasqué Joan Climent. Em ve al cap el que algú havia escrit sobre ell. Ho llegia fa uns dies, abans de pujar a Montitxelvo: ‘Joan Climent morí l’últim dia de l’any 2004. Se n’anà discretament, com havia viscut.’ Al capdavall, és com solen viure i com solen anar-se’n quasi tots. En aquest lloc, ara, hi ha una casa nova que no sé si encara deu tindre algun lligam amb el poeta.

Continue cap avant i em tope amb una família. El pare, fent un esforç, em pregunta amb accent estranger si sóc d’ací.

-No, també estic de visita. Malgrat la meua resposta, que no sé si entén, em demana per on comença la Ruta de l’Aigua. ‘Uf, amb la calor que fa a aquestes hores’ -és el primer que pense. Tal com puc, ajudant-me més de la mímica que de les paraules, l’envie cap al Ravalet, on hi havia un senyal que indicava alguna cosa referent a la ruta que demana. Seguisc avant i m’arriba la gatzara dels xiquets que es remullen a la piscina del poliesportiu. A aquestes altures, les cigales canten embogides.

Faig una parada allí mateix, on hi ha la font de Baix, amb la data de 1982. Em sembla un antic safareig a través del qual corre un fil d’aigua entre el llepó que entapissa la canal. Un parotet blau està parat sobre la paret. Després de refrescar-me amb la visió de l’aigua continue cap endavant. Hi trobe unes manises amb la imatge de Nostra Senyora del Perpetu Socors, abans d’arribar a les escoles, d’on havia començat aquest matí.

Ara sí, continue pel carrer i isc del poble pel camí que baixa cap al cementeri flamejant de verd. Allà baix hi veig quatre xiprers grossos que semblen fer-se companyia. Pel camí els marges sostenen alguns garrofers que alhora sostenen les garrofes ja pràcticament madures i a punt d’arreplegar-se. Em torba la geometria tan senzilla del cementeri, la d’aquest, com la de tants altres que he visitat. Aquest és l’únic cementeri de la Vall d’Albaida on jeu algú que vaig conéixer en vida i que ara hi està soterrada. Ella descansa amb la seua filleta. 

Potser per això, en un xicotet record de quan hi vam estar, decidisc de baixar fins a l’aqüeducte malgrat que, en aquelles hores, la vegetació està enrotllada per la calor. Continue pel camí asfaltat fins a la senda estreta que du al barranc. Un oriol, més groc i negre que mai he vist, passa com una espurna el camí i s’amaga entre els pins. A la sendeta es trepitja l’argila roja, està caramullada de l’olor de les canyes i els baladres que mantenen la frescor arran del sòl. Les merles anuncien alguna cosa, possiblement la meua presència. En no res arribe a l’arcada del Planet, una construcció que comunica, a l’alt, les dues vores del barranc, salvant el desnivell per a regar antigament les hortes. Aquest aqüeducte sembla que ha tingut diverses èpoques de construcció però se li atribueix un origen andalusí. Presenta dues arcades, la més gran està sobre el llit del riu, l’altra, més menuda, està bastida sobre la vora esquerra i dibuixa com una mena de pas per poder creuar la construcció a peu per la vora sense necessitat de baixar pel centre. És una construcció sòlida de fonaments, de pedra que alterna amb les rajoles massisses en les arcades i la canal de dalt. També es veu algun pedaç construït amb la tècnica del tapial.

El barranc a penes du aigua que va redolant, muda, entre els rebrotins atapeïts de xops i figueres. L’aire és calent, amb l’olor embafosa del fonoll i l’olivarda. Desfaig el camí i retorne seguint el rastre dels panicals secs que han crescut per la vora del camí.

 

17, d’agost
Mira si et val açò. Salut. 
Juanjo

L(uci) Fulvi Silvani ↓  ↓⦋fil(i)an(orum)…⦌ Fonteia↓ M(arci)↓ f(ilia)↓ T+ ⦋… et Fulvia?⦌
Traducció: ‘De Lucio Fulvio S. fill de Lucio. de … anys Fonteia T…, filla de M. i Fulvia (?) Severa’
Làpida funerària realitzada amb marbre de Buixcarró (segle I d. C.) procedent de la necròpoli situada en la ‘villae rusticae’ de la partida del Pla. Trobada a la via pecuària que unia per la Vall d’Albaida el tram de Via Augusta al seu pas per la Costera, al seu pas pel litoral que travessava les zones de l’interior de la Safor en direcció a la costa, on, probablement convergia amb el camí marítim procedent de Sucrone, tal vegada a l’altura del que avui és Daimús, seguint per Piles i Oliva en direcció a Dianium (Dénia).